Família... sense paraules...
Ultima setmana a Veneçuela i ja podeu imaginar el que ha passat... lo millor! Sempre diuen que “lo bo se fa esperar” pos bé, si bé no me puc queixar de l'estada per aquestes terres, que m'han cuidat com una filla, com una amiga, com algú especial, esta setmana ja se'n emporta la “palma” i tant sols estem a dilluns...
Després de l'excursió que pensava que superava les meves il·lusions, el dilluns ha estat casi millor, o més! M'han regalat la oportunitat de conèixer la gent del Socieven (Personas Sordociegas de Venezuela), ulls brillants que treballen per fer somriure i millorar la qualitat de vida de les persones sord-cegues. Persones meravelloses que ho donen tot, esperant només oferir una oportunitat més a les persones socialment desconegudes, les sord-cegues.
No sé ni si ho puc descriure, és la sensació que sento dintre d'amor, de felicitat al saber que no se'ls deixa sols, desemparats.
He conegut, avui dilluns, a una nena preciosa de 11 anys, no escolaritzada que fins al dia d'avui no tenia un diagnòstic de la seva situació. Ells viu al estado de Sucre, en un poble allunyat (molt lluny de la capital -Caracas- on s'hi pot trobar algo més d'informació i d'assessorament per a la família) i ha vingut en un viatge de tota la nit, el segon cop que sortia del seu poble, acompanyada per la seva mare que és la casi única amb qui te contacte.
Des del dia d'avui, la mare rebrà un munt d'informació per millorar tant la seva vida, com la de la seva filla. Saber on pot arribar la seva filla, eliminar les discapacitats que no té i les barreres que per desconeixença se li atribueixen. Una nena, no tant petita ja, que amb suport pot donar molt. Molt! Si el seu somriure no és suficient quan pot ajudar, quan pot investigar, quan pot jugar.
No descriuré l'experiéncia perque de veritat que no puc, no és un descriure el que hem fet, és un sentiment que corre per dintre i per les venes.
Per la tarda m'han convidat a anar a una classe de Lengua de Señas Venezolana i he pogut intercanviar, preguntar, dialogar amb els alumnes, les professores i les 4 persones sordes convidades. He rigut molt, perquè ho entenia tot i ells a mi força. M0han dit que xerro molt i molt bé, i jo els he dit “clar..si me equivoco és porque hablo un idioma diferente i ni os enterais!!”
Us deixo un abecedari per a aquells/es que coneixeu una mica la LSC veieu les diferències.
Besitos!!!
Me'n vaig a dormir que demà m'esperen altre cop (i jo ho espero en candeletes) al Socieven!!!
*TxéIk*
1 comentari:
Que bo vore que t'ha molat l'esperiència, això suposo que t'animarà a participar en alguna coseta per aquí jeje. Hem fitxat una gran voluntària, de les que feia temps que no trobabem jeje.
A vore que tal avui minuda, ja mos contaràs...
Publica un comentari a l'entrada