Fa dies que no escric, però es que en aquests precisos instants les paraules sobren.
El darrer dia 30 de desembre, vam viure una gran trobada batejada com a simpàtica a la vall del nostre majestuós Balandrau, el nostre petit Everest.
Part nostra, el Balandrau
L'excusa van ser els deu anys que en ell s'hi troben saltironant amb els isards, rebolcant-se amb les pedres que animades es deixen arrossegar pel riu, flotant amb els flocs quan porucs s'ho pensen abans d'emblanquir la molsa, empentant valents la terra quan la primavera fa néixer les flors i xiulant amb el vent, persones que no deixem de recordar.
Persones que (a mi m'agrada pensar-ho així) van decidir deixar-ho tot per viure perennement en el seu somni muntanyenc; viure a les valls, entre les cimes i les fites, tifes i mapes cartogràfics. Tenint la oportunitat d'aconsellar el millor camí, d'ajudar a descobrir possibles rutes verges, il·lusionar a qui no s'havia plantejat mai fer senderisme, d'emocionar qui sempre en feia i creia que tot ho sabia.
Persones que ens van ensenyar, abans d'instal·lar-se a la vall, l'amor pels demés, el valor del compartir, del esforç, de la confiança vers un mateix i vers els companys, l'alegria de viure i la ràbia del morir.
Vam voler compartir, sense masses paraules i amb moltes expressions, aquest dia, aquests regals que perduren dintre nostre, i on millor que a la mateixa vall! Qualsevol indret, qualsevol dia pot ser ideal, però volíem estar junts, allá, tal dia com aquell.
Petits i grans i vam tenir cabuda, uns potser recordarem l'ahir, d'altres somiaven el demà, però tots vam viure el dia com un instant especial, emotiu, màgic.
Silenci, respecte, respiració, pau
Uns quants vam fer la cordada que intentaria pujar el Balandrau, que al seu torn se'ns va mostrar amable i agradable, marcant-nos el camí i suavitzant-nos la pujada, que en alguns casos no era pendent ni desnivell, sinó petits alt-i-baixos dels motors interiors. Cal dir que la companyia era immillorable, precisa, riallera, sincera, propera i com el riu flueix cercant la mar, nosaltres ascendirem com el baos quan fa fred, suaument.
La cordada ascendint una il·lusió
Sempre recolzats per la cordada que ens prosseguia, més elevada en nombre, animats pels ulls que ens cercaven entre el paisatge encuarel·lat.
Tot harmoniós perquè tant uns com els altres poguéssim fer els que ens havíem proposat fer. Somriure!
Regal que ens espera a la cima
Vam fer cim, els uns i amb els altres ens vam trobar coordinadament a la hora prevista en l'indret concret - primer trencall del riu a mà dreta, tot remuntant-lo-. Segon moment immensament emotiu i indescriptible. Uns baixant del cim, els altres a la Placa, la bodegueta. Salutacions, ànims, abraçades.
Trobada a la placa
Ja hi som tots (que els que no van pujar ja feia estona que hi participaveu)!
Buscant la casa de les flors, en mig de la neu
Ruta del bacalao comença. Traguet per aquí, flors per allà, abono més abaix. Tots junts agafant-nos de la mà, del cor, del somriure, de la fortalesa, dels silencis, del llegat.
Pavet de la muntanya
Cansats d'emocions però amb moltes reserves ens dirigim cap a Camprodon, on ens espera més gent, més emocions, menjar, paraules, cançons, imatges.
Una gran diada; UN BRINDIS AL RECORD, UNA JORNADA PER RECORDAR.
Gràcies a tots i cada un de vosaltres, per estar a la meva vida, a les seves, a les nostres.
Comparteixo una frase que he trobat...
La bellesa dels cims, la llibertat dels grans espais, els durs plaers de l'escalada, la relació i el retrobament amb la natura, resultarien pobres i a vegades amargs sense l'amistat de la cordada. La cordada constititueix un vincle material, però molt més que això: amistat fraternal, feta d'amabilitat desinteressada, de combats junts i alegries compartides.
Un altre cop Gràcies!
