divendres, 3 d’agost del 2012


Caminar i escriure, és complicat... en aquest any les meves cames han recorregut, com els dits d'un amant ruboritza la pell nua de la seva companyia, algunes cimes i valls emblemàtiques:
  • Montardo, setembre 2011. VI Paella d'altura.
  • Baciver, 25 febrer 2012. Bateig d'eski de muntanya.
  • Aneto, 5 maig 2012. Paellaires i més.
Hauria d'escriure molt... i avui no tinc temps... doncs tinc entre mans per aquestes vacances:
  • Bessiberri, 25-26 agost. Les “Atenees”.
  • Mont Perdut, 18-24 agost. Les Petardes Perdudes.
  • Bisaurín, setembre 2012. VII Paella d'altura.
  • Montblanc!! juliol 2013!! Faraó i … convidats.
Apa, unes fotikos i apa! que tenim feina!!

SALUT, ALEGRIA I CAMES!

Equip Paellero Montardero.
VI Paella d'Altura '11. Montardo (2933m)

Albada al Montardo.
Baciver (2644m), Esqui de montanya.
Pujant la recta final de l'Aneto (3404m)
A 6 metres de la Creu de l'Aneto.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Cresta Espadas - Posets!

Totes les històries comencen i acaben, no sense deixar escrit unes pàgines o uns capítols al llibre de la teva història.

Una història bonica, sense fi però amb un clar inici, el Toubkal i un objectiu bastant clar; la muntanya i l'afecte.

Així doncs l'aventura no es va fer esperar i vam decidir començar a caminar. Després de divagar uns dies... dates i lloc acordat: Per Sant Joan els Posets ens esperen!!

Passat Benasc trobem el poble d'Eriste on prenem un trencall a l'esquerra que, força amagat, indica el camí del refugi Àngel Orús. La pista, primer pavimentada i després de terra, ens deixa al pàrquing del puente d'Espigantosa, on decidim passar la nit, tenda sacs i a brindar per Sant Joan, sense petards ni vengales, però amb cava, coca i càlida companyia!!

El pic de Posets, també conegut com la punta de Llardana, amb 3.375 metres és el segon cim més alt dels Pirineus, després de l'Aneto (tots dos a la província d'Osca, comunitat autònoma d'Aragó) . Situat al bell mig de la cadena, la vista que ofereix el fa un objectiu desitjable per a molts/es d'alpinistes.

Característiques tècniques:


Durada: L'ascensió des del refugi és d'unes 3:30 a 4 h, més unes 2:30 de baixada. El total de l'ascensió i retorn des del pàrquing és al voltant de les 9 h. Amb la cresta de pel mig conteu 3 horetes més...!!

Desnivell: Total: 1.850 m de pujada.

Distància: 16,2 km, anada i tornada total.

Dificultat: F-3; T-2. És alta muntanya, però és un dels cims fàcils si es fa en ple estiu. No és gaire aeri, tot i que en algun punt potser calgui ajudar-se amb les mans. És un camí gairebé sense pèrdua, amb abundants indicacions i fites. L'itinerari està descrit sense neu, tal com ho vaig trobar. Si n'hi ha, les condicions poden ser diferents.

La meva idea era fer-lo, foto i baixar, però anava amb un gamberro enganya-bobes que em va ben embatussar així que abans d'assolir-lo em va fer caminar i caminar per tota la cresta d'Espadas... quines coses!!

Sortim del pàrquing doreta al matí (a mi ritmo...),passem pel refugi quan encara esta tancat una hora i mitja més tard. Al ser dia festiu, tenim tota la muntanya per natros, no s'hi veu ni un ocell, que estan al niu de ressaca!

Seguim pujant fins al llac d'Ibón de Llardaneta on fem una parada com és degut i assaborim entre ganyips les fantàstiques vistes.


Em moro pel camí quan aquest se'm presenta rígid i picat, però amb el seny frunzit, i paraules dolces que m'animen segueixo al primer de la cordada, que com una cabreta puja i puja.

Primer 3.000!! El Diente Royo (3.010m) que ens deixa contemplar el llac on una estona abans ens embadalia. Brutal!! Aquí comença la cresta de les Espadas, llarga i punxant com el seu nom indica. Camins que et deixen al descobert entre els peus, grimpades curtes però que et demanen tota la concentració i la serenitat del Yoga (llàstima que encara no en sabés gens de Yoga, perquè algun Om hagués pronunciat!)


Fent equilibris i remuntades arribem al Pico Espadas(3.332m), que no ens deixa alternativa que seguir caminant doncs el possets es veu llunyà i alt! Tuca Llardaneta (3.311), Tuqueta Roya (3.273m), Collado Jean Arnaud, Posets (3.375m)... Per fi!! La nena que li feia il·lusió fer un tres-mil se'n ha hagut d'empassar 4 més!! I quina felicitat a la fi!!!

La cresta ha estat molt entretinguda, és la part menys pesada de totes, doncs les vistes son immillorables (quan pots deixar de mirar a terra) i el camí molt divertit: puja, baixa, neu, roca, grimpa, un petit ràpel, grampons posa-te'ls, treu-te'ls, piolet... i a mi que fer el cabra m'encantaaaa... doncs la nena feliç de la vida!

Llàstima que ara toca baixar, i una llaaaaaaaaaarga caminada ens espera. Cap ales 8 del vespre arribem al refugi i decidim (o el mato) fer una birreta mentre descansem. Poca estona tenim que es fa fosc i encara hem de baixar al pàrquing i sopar.

Última baixada mortal, amb llanternes acompanyats de cuques de llum (encara n'hi han!!).

Suposo que vam sopar, doncs jo ja feia hores que dormia de'n peus...

GRÀCIES RAÜL, pel suport, la paciència i l'interès desinteressat!!

dissabte, 27 d’agost del 2011

dilluns, 4 d’abril del 2011

Toubkal, جبل توبقال!!

El passat mes de març, empesa per les ganes de conèixer nous paratges, persones, vivències i muntanyes(no mentirem tampoc) em vaig embarcar en una aventura atlètica (etimològicament ve dels Atlas no?) sense rumiar-m'ho massa.

Amb necessitat de desconnectar de la ciutat i marxar ben lluny, respirar mentalment i notar la vida altre cop a prop, vaig dir que si a tot, sense preguntar massa. Em deixava arrossegar per una gran persona amb la que hi confio a cegues,que m'estima molt i és corresposta. El millor mestre que podia escollir, per posar a prova les forces i les ganes de lluitar.

La muntanya; aquells relleus que no em canso de resseguir amb la mirada, l'aire que em regala i que m'acarona el cos posant-me la pell de gallina, els seus silencis replets de record i d'espai per encarar l'endemà, els colors més purs que coneixen els meus sentits i l'esforç i plaer que en ella el meu cos experimenta fa què en ella s'hi trobi una de les meves fonts energia positiva. Energia que juntament amb la que m'aporta la gent que sense demanar res a canvi estima i somriu pel carrer, conflueix en aquesta cascada de vitalitat que de vegades sembla inesgotable però que últimament estava fent pampallugues: el meu somriure.

Soc una romanticona, perdoneu... anem al gra.

Doncs sense saber massa, em vaig trobar el dia acordat (12 de març) a les 5'30 del matí al aeroport de Barcelona, amb una motxilla plena de catxarros en plan “sonajero” metàlic i roba d'inuit.

Allà mateix em presentaren la resta de components de l'aventura: Guillermo, Jaume, Gonzalín, Raül i el molt honorable Carles. I “muak”, “muak”, “muak”... i au, a córrer que l'avió no està per romanços. Seiem als seients i jo que començo a posar-me nerviosa... com es deia aquell... com es deia l'altre... ja podré seguir-los el pas? Ui, Ui, ja comencen a fer trapelladures els meus nervis, les meves pors i les meves il·lusions adormides...

Tot patim patam patum, aterrem i arribem amb taxi a Imlil;poble on comença l'aventura! Nervis i ganes a flor de pell!!

Dinem Tahín i botes cordades; que ens espera la primera caminada fins el refugi. Imlil a 1740 metres d'alçada, el refugi a 3205 metres,un total d'unes 4 horetes i 1500 metres de desnivell, a pas tranquil i paisatge encantador, màgic, curiós, rural, nevat al final.

Vistes del sol llevant des del refugi.

Arribem sobre les 7 al refugi. Primera alegria! Ens arremanguem devant d'un mapa, preguntant i imaginant-nos quin dia tindrem. Els dies son complicats, molta neu, risc d'allaus recents però bon pronòstic pel nostre dia. Sopem, fem les primeres relacions socials i a descansar entre roncs, que els dia següent ens espera un bon repte: el Toubkal!

Despertem, esmorzem i em penso que ja vaig començar a plorar (no recordo quan vaig deixar de ser persona per convertir-me en unes hores en riu de sentiments).

Dia net, molta neu i vent fort. Caminem atents tant sols a les passes del que duem al devant, que no ens és permès relliscar. De tant en tant, pausa per respirar i veure on estem...què estem fent! Moments màgics trencats per la necessitat de seguir caminant i no perdre l'equilibri i el ritme.

Una cordada excel·lent, repleta de silencis, mirades plenes de complicitats i mans

disposades a entregar forces. Mirades desconegudes amb quelcom indescriptible: el respecte. Ànims i una unió entre persones desconegudes que sorprenen i emocionen. Només li faltava això a la lloca!

Ploro. Perquè plores? Perquè m'he emocionat...

Ploro. Perquè plores? Perquè em fan mal les mans.

Ploro. Perquè plores? Perquè és molt maco, tot!

Ploro. Perquè plores? Perquè no puc més...

Ploro. Perquè plores? Perquè estem a prop d'aconseguir-ho!!

Ploro. No pregunten, perquè saben la resposta. Després de quatre llargues hores, estem a dalt, tots junts. M'ha costat però estava en les millors mans possibles. Mans amigues. He notat la tovallola (aquella que es tira de vagades) a la punta dels dits adolorits i al cor... Però aquelles mans que no coneixia abans d'embarcar-me en aquesta aventura i que fins que no ho vaig necessitat ni m'havia plantejat la possibilitat que s'estendrien devant meu sense preguntar, m'han empés a seguir endavant i m'han recordat que la força la tenia dins, tot i que ultimamanent una rutina hostil intentés enterrar.

Veig entre llàgrimes d'emoció el cim i la resta de cordada que ha fet via...Que quan em veuen aparèixer per la cresta final, s'acosten contents per arribar els 6 junts al cim...

Abraçades, enhorabones i més emocions. En Carles i jo, fem el nostre petit homenatge en qui pensem al arribar plegats. Repartim un bocí de record i amor.

La cordada, un regal de la vida. Toubkal 4163m.

Baixem de pressa, que fa fred i estem cansadíssims. Ens permetem el luxe de relliscar, i ja que ens ho permetem, ens hi posem bé i ens tirem de cul, fent divertida i lleugera la llarga baixada que ens espera.

Ja al refugi, comentem la jugada amb altres que ens hem anat trobant en el transcurs de la pujada i/o la baixada. Gent que com nosaltres ha deixat la seva empremta al cim i d'altres que no s'hi han vist amb forces, davant d'un temps dur i una pujada sense pietat.

El dia següent emprenem el camí de tornada a Imlil, i d'allà (sempre amb la panxa contenta de Tahín) anem cap a Marraqueix, on ens esperen uns banys i unes mans disposades a fer-nos recuperar les forces i suavitzar la musculació (nois no patiu que no posaré el material gràfic).

Passegem per la plaça de Marraqueix, tot fent el guiri, sopem, ens apropem a la gran mesquita i... ja casi està. Només faltar descansar i llevar-nos per aprofitar pel Zoco abans d'abandonar aquest somni nevat...

De la cordada què puc dir: senzillament immillorable, sorprenentment fantàstica.

Gràcies nois! Ens veiem en breus, que això només ha fet que començar!

Toubkal: gracies per retornar-me l'alegria, les ganes de sentir, pels regals que tu i jo sabem que m'has fet entre silencis i ajudar-me a prendre decisions difícils.

Eskerrik asko! Gero Arte!

Distancia recorreguda: 35,06 kilòmetres

Altitud min: 1.746 metros, max: 4.172 metros

Desnivell acum. pujant: 2.507 metres, baixant: 2.480 metros

dissabte, 8 de gener del 2011

Un brindis al record!

Fa dies que no escric, però es que en aquests precisos instants les paraules sobren.

El darrer dia 30 de desembre, vam viure una gran trobada batejada com a simpàtica a la vall del nostre majestuós Balandrau, el nostre petit Everest.
Part nostra, el Balandrau
L'excusa van ser els deu anys que en ell s'hi troben saltironant amb els isards, rebolcant-se amb les pedres que animades es deixen arrossegar pel riu, flotant amb els flocs quan porucs s'ho pensen abans d'emblanquir la molsa, empentant valents la terra quan la primavera fa néixer les flors i xiulant amb el vent, persones que no deixem de recordar.

Persones que (a mi m'agrada pensar-ho així) van decidir deixar-ho tot per viure perennement en el seu somni muntanyenc; viure a les valls, entre les cimes i les fites, tifes i mapes cartogràfics. Tenint la oportunitat d'aconsellar el millor camí, d'ajudar a descobrir possibles rutes verges, il·lusionar a qui no s'havia plantejat mai fer senderisme, d'emocionar qui sempre en feia i creia que tot ho sabia.

Persones que ens van ensenyar, abans d'instal·lar-se a la vall, l'amor pels demés, el valor del compartir, del esforç, de la confiança vers un mateix i vers els companys, l'alegria de viure i la ràbia del morir.

Vam voler compartir, sense masses paraules i amb moltes expressions, aquest dia, aquests regals que perduren dintre nostre, i on millor que a la mateixa vall! Qualsevol indret, qualsevol dia pot ser ideal, però volíem estar junts, allá, tal dia com aquell.

Petits i grans i vam tenir cabuda, uns potser recordarem l'ahir, d'altres somiaven el demà, però tots vam viure el dia com un instant especial, emotiu, màgic.
Silenci, respecte, respiració, pau
Uns quants vam fer la cordada que intentaria pujar el Balandrau, que al seu torn se'ns va mostrar amable i agradable, marcant-nos el camí i suavitzant-nos la pujada, que en alguns casos no era pendent ni desnivell, sinó petits alt-i-baixos dels motors interiors. Cal dir que la companyia era immillorable, precisa, riallera, sincera, propera i com el riu flueix cercant la mar, nosaltres ascendirem com el baos quan fa fred, suaument.
La cordada ascendint una il·lusió
Sempre recolzats per la cordada que ens prosseguia, més elevada en nombre, animats pels ulls que ens cercaven entre el paisatge encuarel·lat.

Tot harmoniós perquè tant uns com els altres poguéssim fer els que ens havíem proposat fer. Somriure!
Regal que ens espera a la cima
Vam fer cim, els uns i amb els altres ens vam trobar coordinadament a la hora prevista en l'indret concret - primer trencall del riu a mà dreta, tot remuntant-lo-. Segon moment immensament emotiu i indescriptible. Uns baixant del cim, els altres a la Placa, la bodegueta. Salutacions, ànims, abraçades.
Trobada a la placa
Ja hi som tots (que els que no van pujar ja feia estona que hi participaveu)!
Buscant la casa de les flors, en mig de la neu
Ruta del bacalao comença. Traguet per aquí, flors per allà, abono més abaix. Tots junts agafant-nos de la mà, del cor, del somriure, de la fortalesa, dels silencis, del llegat.
Pavet de la muntanya
Cansats d'emocions però amb moltes reserves ens dirigim cap a Camprodon, on ens espera més gent, més emocions, menjar, paraules, cançons, imatges.

Una gran diada; UN BRINDIS AL RECORD, UNA JORNADA PER RECORDAR.

Gràcies a tots i cada un de vosaltres, per estar a la meva vida, a les seves, a les nostres.

Comparteixo una frase que he trobat...

La bellesa dels cims, la llibertat dels grans espais, els durs plaers de l'escalada, la relació i el retrobament amb la natura, resultarien pobres i a vegades amargs sense l'amistat de la cordada. La cordada constititueix un vincle material, però molt més que això: amistat fraternal, feta d'amabilitat desinteressada, de combats junts i alegries compartides.

Un altre cop Gràcies!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Camins

Parlaré un dia més de muntanya: de camins, d'il·lusions, d'amistats, d'esforços, de dificultats, ... de VIDA a la fi.

Aquest mes passat, dues muntanyetes més: el matagalls i el putuPuigsacalmdelscollons.

Ambdós amb la millor companyia possible, amb grans recompenses i dificultats també.

Matagalls, amb les nenes de l'hospi. Caminadeta i rialles i dinar de luxe per celebrar-ho!!! Vam estar uns tres horetes, des de Sant Marçal. I un dinar, repeteixo des-co-mu-nal!!Molts riures, aicafés i alguna que altra gamberrada causa del cansament.

Al següent cap de setmana a Vic i faltava gent... i allí hi érem, les nenes de la uni, per posar-li un xic més de color i esvalotar l'aviram! I assolir, a la fi, el Puigsacalm. Cim molt curiós, perquè te la capacitat de moure's i amagar-se quan el cerques. Però a la tercera va la vençuda, i vam poder passejar-lo.

Tot no va ser pla i fàcil, que la tardor fa caure les fulles i amb ella els arbres queden desprotegits, tremolosos, esquifits. S'aferren al mínim bri de verd que els queda en el pelatge, però cau, si ha de caure, i el millor és encarar-ho i veure el recorregut de l'ultim verd, que balancejant-se cau als peus.

Perquè serà justament aquella ultima espurna verdosa, qui acabarà d'abonar el terra mullat, que empentarà un any més, un centímetre més i posant les arrels de puntetes, a cercar els núvols amb les llargues mans pelades.

Camins... en companyia. Relliscades i mans amigues per suavitzar les ferides, per eixugar les llàgrimes, per compartir els dubtes i escollir per on traçar un camí plegades. Camins que de vegades es separen, de vagades es tornen tant junts que s'ha de decidir qui passa primer, qui es queda enrere. Camins en pujada, camins per fer la croqueta, i perillosos camins de baixada. Camins que semblen separar-se irremeiablement, però que a la fi, restaven separats tant sols per un roc o un arbust, punxegut o aromàtic.

Peus que troben el seu camí, deixant senders i agrandant la via, amb l'ajut i suport de peus amics. Peus que et fan entendre, que el camí és la qüestió menys important, i que és la companyia qui et fa riure i agrair el pes feixuc de la suor.

GRÀCIES NENES!

I les/els que no vareu poder venir però hi sou, evidentment, també!

diumenge, 12 de setembre del 2010

Alvarito...

Fa dies que et penso... reunit amb d'altres que no oblido, mai.

Un espai tindràs sempre a la meva vida, en les nostres, perquè vas aparèixer en elles sense haver de picar a la porta. I aquí segueixes, en el nostre record. Gràcies.

Comparteixo aquesta, una de tantes coses que ens has regalat:

BREU AUTOBIOGRAFIA

Calma. Pau. Paradís. Calma, pau i paradís. Passadís. Passadís i passo amb calma i tengo alma,… i m’arrossego feliç. Ah si!!!... Felicitat. Paradís. Somriures, queviures i una cançó. Cançó sense soroll, ni camions ni portaavions ni Oh my god… Calma, pau, paradís i felicitat, i cançó. Sense entrebancs a la cremallera, ni flors pansides, ni dents q cauen per golaferia,… Paradís? Laberint sense dents que somriuen? Època de Pau de pastís… és el goig d’espelmes que sonen a boques que riuen….. (diuen)… … Yeah. Sinceritat o aspiradora? Lluita, de contraris, lluita de germans ..… ……. Y por supuesto, el Sol. Paradís. Pa París, volveremos. Promesa. Llengua i precipitació. Cultura i banderes? Ufff…. El segon xacra activadíssim, estàs fet un xaval. No more crying. El so pur. El meu somni, sempre desde l’aire,.. aladelta i dies de papadelta (menudos toyacos). Electroendolls i multientrades q no vull sentir aprop. Pop, i chocos i gambes a la planxa. La panxa, un mon en constant mutació. M’enyoro a mi mateix??? M’estic buscant? Són necessaris tan kilòmetres? Tantes hores de carallibre? Cuba Libre asere… Te llevo dentro y tus seis cuerdas no dejarán de seducirme… You are the sunshine of my life,… eskarri kasko,… el teu so siempre cerca, lo puedo tocar. Energia,… punk’s not dead… dit i fet.
Respiració, ……….. expiració, ………….. Sístole y diàstole… Y la pared Blanca,…. Como Cadiz o Granada. (atracció meridonal prenne).
Open your mind,… Em quedo aquí… Open your mind. T’estimo.

Un petó, Alvarito. Allí on estiguis, movent-te amb el so, pedalejant amb el vent... Gràcies.