Camins

Parlaré un dia més de muntanya: de camins, d'il·lusions, d'amistats, d'esforços, de dificultats, ... de VIDA a la fi.

Aquest mes passat, dues muntanyetes més: el matagalls i el putuPuigsacalmdelscollons.

Ambdós amb la millor companyia possible, amb grans recompenses i dificultats també.

Matagalls, amb les nenes de l'hospi. Caminadeta i rialles i dinar de luxe per celebrar-ho!!! Vam estar uns tres horetes, des de Sant Marçal. I un dinar, repeteixo des-co-mu-nal!!Molts riures, aicafés i alguna que altra gamberrada causa del cansament.

Al següent cap de setmana a Vic i faltava gent... i allí hi érem, les nenes de la uni, per posar-li un xic més de color i esvalotar l'aviram! I assolir, a la fi, el Puigsacalm. Cim molt curiós, perquè te la capacitat de moure's i amagar-se quan el cerques. Però a la tercera va la vençuda, i vam poder passejar-lo.

Tot no va ser pla i fàcil, que la tardor fa caure les fulles i amb ella els arbres queden desprotegits, tremolosos, esquifits. S'aferren al mínim bri de verd que els queda en el pelatge, però cau, si ha de caure, i el millor és encarar-ho i veure el recorregut de l'ultim verd, que balancejant-se cau als peus.

Perquè serà justament aquella ultima espurna verdosa, qui acabarà d'abonar el terra mullat, que empentarà un any més, un centímetre més i posant les arrels de puntetes, a cercar els núvols amb les llargues mans pelades.

Camins... en companyia. Relliscades i mans amigues per suavitzar les ferides, per eixugar les llàgrimes, per compartir els dubtes i escollir per on traçar un camí plegades. Camins que de vegades es separen, de vagades es tornen tant junts que s'ha de decidir qui passa primer, qui es queda enrere. Camins en pujada, camins per fer la croqueta, i perillosos camins de baixada. Camins que semblen separar-se irremeiablement, però que a la fi, restaven separats tant sols per un roc o un arbust, punxegut o aromàtic.

Peus que troben el seu camí, deixant senders i agrandant la via, amb l'ajut i suport de peus amics. Peus que et fan entendre, que el camí és la qüestió menys important, i que és la companyia qui et fa riure i agrair el pes feixuc de la suor.

GRÀCIES NENES!

I les/els que no vareu poder venir però hi sou, evidentment, també!

Alvarito...

Fa dies que et penso... reunit amb d'altres que no oblido, mai.

Un espai tindràs sempre a la meva vida, en les nostres, perquè vas aparèixer en elles sense haver de picar a la porta. I aquí segueixes, en el nostre record. Gràcies.

Comparteixo aquesta, una de tantes coses que ens has regalat:

BREU AUTOBIOGRAFIA

Calma. Pau. Paradís. Calma, pau i paradís. Passadís. Passadís i passo amb calma i tengo alma,… i m’arrossego feliç. Ah si!!!... Felicitat. Paradís. Somriures, queviures i una cançó. Cançó sense soroll, ni camions ni portaavions ni Oh my god… Calma, pau, paradís i felicitat, i cançó. Sense entrebancs a la cremallera, ni flors pansides, ni dents q cauen per golaferia,… Paradís? Laberint sense dents que somriuen? Època de Pau de pastís… és el goig d’espelmes que sonen a boques que riuen….. (diuen)… … Yeah. Sinceritat o aspiradora? Lluita, de contraris, lluita de germans ..… ……. Y por supuesto, el Sol. Paradís. Pa París, volveremos. Promesa. Llengua i precipitació. Cultura i banderes? Ufff…. El segon xacra activadíssim, estàs fet un xaval. No more crying. El so pur. El meu somni, sempre desde l’aire,.. aladelta i dies de papadelta (menudos toyacos). Electroendolls i multientrades q no vull sentir aprop. Pop, i chocos i gambes a la planxa. La panxa, un mon en constant mutació. M’enyoro a mi mateix??? M’estic buscant? Són necessaris tan kilòmetres? Tantes hores de carallibre? Cuba Libre asere… Te llevo dentro y tus seis cuerdas no dejarán de seducirme… You are the sunshine of my life,… eskarri kasko,… el teu so siempre cerca, lo puedo tocar. Energia,… punk’s not dead… dit i fet.
Respiració, ……….. expiració, ………….. Sístole y diàstole… Y la pared Blanca,…. Como Cadiz o Granada. (atracció meridonal prenne).
Open your mind,… Em quedo aquí… Open your mind. T’estimo.

Un petó, Alvarito. Allí on estiguis, movent-te amb el so, pedalejant amb el vent... Gràcies.

¿Y si las historias de niñ@s fueran,
de lectura obligatória para adult@s?

¿Seriamos realmente capaces de aprender
lo que, desde hace tanto tiempo venimos enseñando?

J.Saramago

L'Hospitalet - Montserrat!

Vam començar a caminar a les 18'15, sent les últims en arribar en el lloc d’inici... sent les últimes d’una llarga cua d’unes 120 persones que tenien el mateix objectiu que nosaltres, si fa o no fa: arribar a Montserrat, passant una bona estona i una caminada sota els estels, que no es volien perdre la festa, desafiant el pronòstic de pluja.

En el camí havíem de trobar-nos amb 10 controls, ubicats més o menys cada 6 kilòmetres, on rebríem aigua, suport moral i alguna cosa de menjar.

A la sortida de Cornellà del Llobregat, abandonàvem la civilització per resseguir riu amunt cap a la vall.

Primer control, i símptomes del que serien els dolors de tota la nit: L'Estela amb mal de genoll i jo de caderes, la resta de l’expedició intacta.

Estiraments on convenia però amb ritme lleuger en el pas, casi ningú ens seguia i no volíem ser les últimes i haver de caminar soles en la fosca.

Fins a les proximitats de Pallejà, vam tenir llum natural, però al poc temps vam necessitar l’ús de les lots. Experiència divertida!

Primera pujada, sota les brillants estrelles: de Castellbisbal a les Casetes de Ca n’Oliveró, primer repte a superar, l’asma de l’Estela, que sense desanimar-se decideix continuar.

Sopem a les 12 de la nit, un parell de talls de pizza i un trosset d’empanada, per Can Nicolau de Dalt. Quan continuem es fan notables els diferents ritmes de caminar i les necessitats de cada ú de seguir el seu ritme: ni es pot caminar més ràpid, ni més a poc a poc.

Decidim separar-nos en dos grups de dos, i anant pegant la xerradeta via mòbil.

La Sílvia i jo continuem, amb un pas tranquil però lleuger. A d’arribar a Olesa (al Kilòmetre 38, a les 3 de la matinada) de Montserrat, l’altre equip de l’expedició ens informa que pleguen... tristesa però més ganes d’arribar a la meta, per elles, per nosaltres, pels dolors i el cansament que sentim!!

A partir d’Olesa, el camí és fa molt pesat, insuportable a estones. Fa mal tot i el cansament s’apodera de nosaltres, sense ni deixar-nos pensar en la possibilitat d’abandonar.

Caminem a fosques, buscant les senyals del Club Muntanyenc per saber que anem per bon camí... sempre mirant uns metres per davant i somiant en veure aviat el següent control, que cada cop tarden més en arribar.

Cap a les 5’30 els primers rajos de sol, rere la muntanya de Montserrat que ens sorprèn davant nostra immòbil i esperant-nos. Ja es nostra, no podem llençar la tovallola!! Però falten encara uns 15 Kilòmetres i l’il·lusió s’omple de dubtes: Què fem aquí? Perquè patir voluntàriament?

Però entre renec i renec, veiem l’indicació de les coves de Salnitre!! Ja som a Collbató àvia!!! Em rep amb els braços oberts i em recarreguen els records... ja se perquè ho faig: Per ells, per mi, perquè em fa il·lusió, perquè he descobert els plaers de la muntanya, perquè la muntanya em regala vistes i sensacions indescriptibles!!!
Som-hi!!!

Esmorzem a les 6’30 del matí a les coves sabent que queda el tros més dur, però el més bonic i agraït. Cafè per despertar la ment, sucre per desvetllar el cos i ...últim repte!!

Pugem més ràpid que mai. Molts cops he fet el camí, però mai tant cansada, tant motivada i tant de pressa!!

A les 8 i 15 minuts veiem la meta, la gent del muntanyenc crida i ens anima, i començo a córrer, riem, riem molt, som felices i ens hem superat a nosaltres mateixes.
Ha estat un camí en grup, un projecte compartit, però a la vegada, una troballa amb un mateix, amb els propis límits i les ganes de superar-se. Moltes hores en silenci, per pensar en la vida, per fer-se preguntes i amb temps de respondre’n alguna.

Una gran experiència!!

Tota la vida pujant a Montserrat, un cop o dos per any per rebre el meu pare; enguany m’ha tocat el meu torn i ell, d’una manera o una altra, hi era per rebre’m, felicitar-me, animar-me i abraçar-me! Gràcies pare pel suport, no només en aquesta caminada, sinó pel camí de la vida.

Gràcies mare, Eliseo, Sílvia, Estela i Eilleen per compartir aquest moment tant especial per a mi!

54 Kilòmetres en 14 hores!

Ho repetiré?? És possible, que ja no queden rastres dels dolors i el patiment. Fins l'any vinent doncs!!!

Montserrat ens espera!

Una nova il·lusó, sobre camí a la meva vida. Vida compartida amb molt bona gent.

Una il·lusió que remonta temps enrere, quan de menuda i ben prontet ens llevavem per anar a rebre el pare a Montserrat després de tota la nit de caminada.

Em sentia orgullosa, de tenir el pare més fort del món!! Ell s'atrevia a més i venia si cal del matagalls, i corrents... jo il·lusionada pretenc caminar des de casa meva, fins la mateixa muntanya, la muntanya on trobaré a l'avia i recordaré al pare, acompanyada de les amistats...què es pot demanar més??

Itinerari:

Sortida del Club Muntanyenc L’Hospitalet (carrer Reforma 5) –> Av. Carrilet –> Av. Ferrocarrils Catalans –> marge esquerra riu Llobregat –> Martorell –> Olesa de Montserrat –> Collbató –>Coves del Salnitre –> Monestir de Montserrat.

Total: 54 kilòmetres.... 154 riures, 5,4 patiments, 540 records.

FICMA 2010!!

La setmana vinent als cinemes Alexadra, BCN, es celebra la 17a edició del FICMA, el Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient (FICMA) es va fundar a Barcelona el 1993.

El FICMA és el festival de cinema de medi ambient amb més edicions celebrades al món –només després del Festival de Washington– i es situa com el més antic d’Europa en el seu gènere. Festival reconegut internacionalment, l’any 2000 el FICMA va rebre el Prince´s Award, premi de la Comunitat Europea, atorgat per l’Agència Europea del Medi Ambient de la CE i la Fundació Prince´s Award.
El FICMA és el fundador de la major i més important xarxa mundial de festivals d’aquest gènere: la EFFN (Environmental Film Festival Network), integrada per festivals de països com els Estats Units, Argentina, Perú, Espanya, Portugal, Ghana, Israel, França i Mèxic, que permet mantenir un vincle de col·laboració i solidaritat entre els esdeveniments, així com ser un punt de referència internacional de la més rigorosa actualitat del cinema i el medi ambient a la xarxa.

El FICMA va obrir una finestra per a donar a l’audiovisual el paper d’educar, sensibilitzar i denunciar, a més d’entretenir. Des de llavors, manté i defensa que “el medi ambient és un dret humà”, un bé comú amb la rellevància i importància que té per a la nostra vida i la del planeta. L’ecologia, la cultura, l’economia, els processos migratoris, les guerres, la tala indiscriminada de boscos, les qüestions socials, entre tantes altres coses, conformen l’essència per la qual aquest festival va sorgir i va començar el seu camí fins a l’actualitat.

Ha impulsat iniciatives conjuntes amb la Fundació Robert Redford i el Festival de Sundance, amb Tree Media –productora de Leonardo DiCaprio–editant un DVD de distribució gratuïta amb dos curts produïts per l’actor, i col·labora de forma activa en l’ensenyament i l’educació mitjançant la més gran videoteca del món (més de 4.000 produccions cedides pels autors i productors amb aquesta fi).

Durant aquests 17 anys del FICMA, moltes persones del món de la política, dels drets humans i de la cinematografia mundial s’han donat cita per donar el seu suport, la seva solidaritat i aportar, des de la seva trinxera, el seu gra de sorra. Entre ells, podem destacar “els nostres padrins i ambaixadors”: els actors Martin Sheen, Daryl Hannah i Daphne Zuniga. També hem tingut l’honor de compartir amb Goldie Hawn, Fernando Trueba, Hebe de Bonafini, Jeremy Irons, Charris Ford, Steve Macurry, Jorge Preloran, Paco Feria, Paul Laverty, Ken Loach, Icíar Bollaín, Lola Ames, Barbara Williams, María Miró i Ingrid Rubio, així com d’interactuar activament amb entitats com Green Cross International, Madres de la Plaza de Mayo, Greenpeace International, Fundació Cousteau i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). El FICMA ha estat també el primer festival a engegar una política d’adquisicions, fent-hi participar les grans cadenes de televisió mundials com ara National Geographic Channel, Discovery Channel, HBO, TVE, Odissea i Arte, entre moltes altres.

El FICMA ha donat els seus primers passos com un projecte preocupant i molest per a alguns; necessari i saludable per a uns altres. Amb els anys i el caminar, es va anar fent una realitat internacionalment reconeguda i referenciada. Avui, en el llindar de les dues dècades del seu naixement, podríem dir que el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient, popularment conegut com FICMA, és més que una realitat: és un servei públic necessari i compromès.

del 1 al 6 de juny, doncs tenim cita amb els nostres ulls, i cervells crítics al cinema Alexandra i al FNAC el triangle!!

Per més informació, consulteu a: www.ficma.com o telefoneu-me (digue'm que estaré per allà... treballant i xalant!)

L'aventura de viure!

Divendres, dues hores més tard de la prevista, ens vam trobar al bar de turno de Ripoll el dos il·lusionats de la cordada.

De seguida vam iniciar el camí cap a Tregurà de dalt, on buscaríem un lloc pla per posar el fre de ma a la fragoneta, sopar i dormir-hi. I així ho vam fer. A la una de la matinada, estaven al xill-out de la frago escalfant una sopa de debò (no d'aquelles de sobre, no, que ja anem tenint una edat!) i de seguida a enfundar-nos en els sacs i a clapar ben arronsats, que fred no em vam passar però estirats del tot tampoc va ser possible.

Amb la llum del dia, els primers esbossos d'activitat. Obrim la porta del darrera de la nostra petita cabana de llautó i... el millor despertar en molt temps! Les valls del Ripollès precioses se'ns regalaven!

Esmorzar i cames ajudeu-nos! El Balandrau assolellat ens crida. Te ganes de notar-nos els somriures!

Peus del Balandrau.

Comencem a caminar sobre les 11'30 del matí. Clapes de neu a la carretera, el camí queda a ma dreta del Balandrau, ple de neu que pronostica un risc d'allaus massa important 4 sobre 5. Abandonem la furgoneta (1) i decidim pujar per la carena directament doncs no hi ha neu, als peus de la muntanya. Per senders de vaca, anem fent camí, fins que un parell d'hores més tard fem el cim!! Deuen ser les 2'30h (2). Un cim ja ennuvolat per la boira que no es vol perdre la celebració!

Brindis i alegries, en mig de la borratxera emblanquinada.

Comencem a baixar i atrets per una força misteriosa iniciem la gimcana: A 5 metres no hi veiem i així torcem el camí i a cegues ens trobem en una vall que no coneixem. La boira ens respecta i sota els peus de la gran “V” on ens trobem ens imaginem un camí. Els camins duen sempre a algun lloc i cap a algun lloc decidim anar. Travessem pous de neu, i ens empassem les ganes de cridar! Peró vigilats pels follets de la muntanya aprenem a superar-nos i prendre les millors decisions.

El camí pels que ens guiem.

A les 6 toquem el primer camí civilitzat i amb ell retorna l'alegria!!! Quin joc de proves ens havien preparat sense avisar! Que bé s'ho han passat els follets analitzant com ens movíem i quines decisions preníem! Hem passat la prova i una hora més tard se'ns regala una senyalització! Hi ha vida humana a 1'30h! (3)

Indicació que ens dona una idea del que hem fet: 6'15 Tregurà, sense passar pel Blandrau i seguint un camí amb poc desnivell...

Queralbs ens espera, i amb ell uns grans amics que venen a abraçar-nos i assecar-nos el suor! Gràcies Jordi i Assumpta! (4)

Dormim i comentem la jugada a Nevà, on esbrinem que és el que hem fet, quin senders ens han presentats els juganers de la vall del Balandrau! Qua gamberros! Ens han fet patir de valent, però de tot se'n aprèn: la vida és preciosa i l'aventura amb seny ensenya a seguir podent somiar amb més aventures!

Diumenge a les 13h recuperem la fragoneta, 25 hores més tard però intacte ens esperava.

Soc feliç, perquè el cervell ha superat quelcom impensable; sobreposar la por a les ganes de viure i sentir! Bona companyia i final feliç!

Ruta final: del punt 1 al 4. Ruta que havíem de seguir del punt 1 al 2 i del 2 al 1. Resum: gincana!

Felicitats Pare!!!

Confeti cau dels núvols,
ensucrant el pastís.

La vall es vesteix de gala
i els animals els millors abrics.

Música dels arbres,
canta el cucut.

-sempre a punt!-

Licors ben freds,
per brindar amb salut!

Ningú s'ho vol perdre,
jo us hi duré!

Dissabte una gran festa,
al Balandrau hi seré!

FELICITATS!!!

Gràcies...Penso en tu!

El millor moment, dels dies sense rutina!

El millor moment del dia:

Ulls tancats, obrir la finestra, respirar!

El millor moment del dia:
Sol, esmorzar i terrassa.

El millor moment del dia:
Música a tope, dutxa sense presses.

El millor moment del dia:
Dinar, pel·lícula absurda i migdiada.

El millor moment del dia:
Tarda, amics/es, cervesa i braves.

El millor moment del dia:
Nit, pluja, solitud, llibre, llit.

El millor dia:
Improvisacions a dojo, en qualsevol millor moment del dia!!!!!

El cel del Montseny!!

La segona sortida del C.A.M.P (Colla d'Amics/es Muntanyerus i Parranderus) tenia com a objectiu assolir el cel del Montseny.

Ens vam trobar a les 8'30 del dissabte 17 d'Abril a Hospitalet per fer el café matinal i concretar els últims preparatius.

Vam anar amb dos cotxes, 5 persones, tó mujer: La Montse, l'Anna, l'Alba, la Marina i jo. Per a poder optar si era el cas, a separar-nos al haver assolit el Turó de l'Home i les Ajudes, i la Marina i jo seguir la ruta i completar el Triplet fent el Matagalls.

La Montse i jo lliures de pecat i amb les mans netes! L'Alba no se sap... ja que no s'havia dutxat. Jejej!

Vam arribar a Santa Fè sobre les 11 i ens vam posar a caminar.

L'excursió s'inicia amb una fageda preciosa a l'estiu però a inicis de primavera és massa seca encara per emocionar-se... ara... no te desperdici el joc que tenen les fulles caigudes!!

En una horeta ja divisarem la cima del Turo del Home, de 1706,7 metres, que en qüestió de mitja horeta més vam assolir. Óstia!! però suant heeeeee??!! Al tenir un dia no massa propici gaudia de la solitud de tant sols uns quants grups de caminants. Pocs cotxes, per sort.

Un parell de fotos per naltros i una massacre de fotos per un grup que també estaven a dalt.

I ji ji, ja ja vam seguir caminant, ja ens quedava resseguir la carena fins les Agudes, d'uns 1703 metres, amb l'últim tram empedrat. Mitja horeta més i ja el teníem!

Les agudes amb més gent, uns tres grups de caminants silenciosos. Vam menjar una mica, vam descansar i sant tornem-hi!! que el dinar al cotxe ens espera!

Vam optar per baixar per una altre camí que el de pujada, per fer-la mes amena i divertida... i renoi si vam riure!! jeje!! L'Anna, va apuntar que anàvem bé de preu (jajaj!) i vam fer el borinot amb les fulles.

Quin fullón que vam armar!!

Amb 3'30 havíem fet les dues cimes, i a la fageda del inici vam dinar.

Ens vam separar a les 15'30, unes a degustar el cafetó i les altres dues matades a seguir la penitència... cap al Matagalls!!

Ens feia molta il·lusió fotre'ns canya i fer el triplet, però quan vam començar a caminar no trobavem motius per tal calvari!! Quin mal de tot! Quina falta d'energia!! Perquèeeeeee?? Però després de la gran i empinada fageda que dona inici també al Matagalls, vam començar a respirar i entendre que no era per orgull que ho fèiem sinó per ganes!!

Una hora i mitja de pujada per arribar a la creu del Matagalls, a 1678 metres d'alçada, fea, fea, semblava una taula d'aquelles de beneir la missa. Amb un mapa del que es veia des d'allà d'alt si no fore pels núvols que de tant en tant ens feien la guitza, però que tant s'agraïen quan la costa ens feia suar com comdemnades.

La baixada, matadora la vam fer tant de pressa i agradable com vam poder, però no ens quedaven forces ni per a cantar.

Vam arribar al cotxe, sobre les 6'30 de la tarda, després de 7 hores de caminar, felices i relaxades.

En total 19, 38 kilometres recorreguts, 1281 metres de desnivell acumulat, en 7 hores i algo.

Gràcies nenes!! He rigut molt i el meu cos i la meva ment us ho agraeix!!

Pròxima parada.... Bastiments!! El Pirineu ens espera!!!

Iaia... la meva iaiona...

Intentaré explicar una mica, qui erets iaia, però de ben segur tot i totes tindríeu alguna cosa a dir, doncs has estat una dona de les que podem dir que brillaven amb llum pròpia.

Per a mi sempre vas ser una àvia, des de que els teus néts vam néixer. Però abans ja erets dona i mare i ara més tard besàvia. Peró sempre, coincidiríem tots i per sobre de tot, vas ser amiga.

Vas néixer a Collbató, t'encantava explicar-ho, en una masia que encara ara resta als peus de Montserrat, la teva muntanya, tant nostra ja.

Orgullosa del pare que tants pocs anys vas poder gaudir, la història la sabem molts doncs no vas deixar que s'oblidés, i no ho oblidarem.
Vas venir amb la teva mare a la Bordeta, Sants, barri de camps i tramvies, on vas ser carnissera. Però en el que realment gaudies era el treballar les relacions socials.

La reina de Santa Llúcia, ens vas fer anar de bòlid i amb les “mans de plom” per “llepar-te els bigotis amb calerons frescos” com deies.
Miss Sant Medir, repartint il·lusió a grapats, contagiant a tots aquells qui t'envoltàvem.
Per Begues passejant, jugant a petanca i per les tardes alguna partida a la oca, el parchis o al memori, fent trampes per passar-t'ho millor. I fer-nos enfadar una mica, que sinó era avorrit.
Anant al gimnàs, més ben dit esperant els esmorzars que el precedien. Els dinars als Moncho's, els matins frenètics de la plaça a la perruqueria... a les tardes? A tots els llocs imaginables i inpensables.
Luz de gas? Concert de hip hop? Rock? Perquè no!!?

No has parat de fer coses i t'enfadaves si algun de nosaltres fèiem alguna cosa sense avisar-te.
I és que no era fàcil seguir-te!!
Només cal imaginar-se al avi, al Joan, esbufegant darrere teu intentant seguir el teu pas ferm i vital, en qualsevol dels viatges que vau fer.
I mai en tenies prou, sempre en volies mes. Incansable.

Sempre endavant en les adversitats, tant si feia sol o nevava.
I de tu n'hem aprés, o n'hem d'aprendre, a ser optimistes i valents.
Has viscut al 150% i amb això podrem recordar-te tranquils i contents.

Riallera, de somriure contagiós quan arrancaves. Activa i il·lusionada per viure, per això suposo t'ha costat tant marxar.

Podria dir moltíssimes coses de tu, anècdotes sobretot, però res estaria a l'altura del que ens has aportat i estic segura que molts dels que estem avui, aquí, teniu un sense-fi de records guardats i un fotimer de motius per recordar-te amb un gran somriure.

Hi havia algú, amb qui us vau estimar molt, que per a fer-te empipar et deia Xoriguera, un de tants noms amb els que t'hem batejat: Montserrat, Montse, mama, ávia, iaia, abuela, iaiona, iaia piruli, nenita... però Xoriguera és com ara t'imagino.
Amb la “mosca al nas” vas haver de buscar el significat al diccionari i vas somriure, alleugerida, al descobrir que era un ocellet, menut i piuler.
I és així com ara et penso, volant per les muntanyes de Montserrat, anant a visitar alguna que altra muntanya i saludant, aturant-te a la famosa olivera on volies descansar.
Ara la feina serà nostra, encertar-la i descobrir quina de les milers és. I desxifrar si en realitat no et referies a una gran alzina. Ens deixes deures per fer, però els entomem amb ganes!

Has fet tot el que has pogut i més, fins que les teves cames t'han traïcionat, i es que les has desgastat de viure.
Que t'expliquessin les coses mai va ser per a tu, sinó viure-les, riure-les, emocionar-les, ballar-les... Per això, deixant el teu fràgil cos, has decidit aprendre a volar, per poder fer el que sempre havies desitjat: estar en tot moment, a tot arreu, amb tots i cada un de nosaltres.
La primera en assabentar-te de tot, no perdre't ni un esdeveniment, saber què fem i apuntar-te.
Ara, per fi, podràs saber què fem, on, amb qui i quan.

No cal que piquis mai a la porta, la meva finestra sempre estarà oberta per a tu. I estic segura que poques finestres trobaràs tancades.

Gràcies iaia.
Sóc qui soc, gràcies a tu
i estic segura, que no soc la única.

Xènia
14-16 de març de 2010.

El primer de la cordada!

Fa poc m'he acabat un llibre que he tardat 10 anys a poder-me'l llegir: 10 anys preparant-me per resseguir unes lletres amb els ulls; 10 anys per poder entendre el que s'hi deia; 10 anys per poder imaginar els paisatges i els personatges: 10 anys per poder somriure en mig del dolor de les frases tremoloses: 10 anys per poder escolar el vent gelat de les muntanyes... 10 anys i m'he sentit amb el valor i les ganes que un dia disposaren en les meves mans.

Fa molts anys, més de vint (collons, com passen els anys, jo que soc una xabala...) em regalaren un llibre que no podia entendre, ni llegir. No era el meu aniversari, ni cap dia especial, cap dia concret. Senzillament un dia que va transcórrer sense cap minúscula alteració del que havia de ser un dia normal. Un dia. Un dia de febrer. Un senzill u de febrer. Un u de febrer de 1988.

Un senzill dia que duré gravat per sempre més a la pell de la meva memòria. Un senzill dia en que un pare regala un llibre a la seva filla. Un llibre que no havia de ser llegit fins anys més tard. Un pare que atorgà un conjunt de fulls aparentment escrits en tinta d'impremta, però ara, vint anys després del primer contacte, i deu anys intentant l'ascens per les seves vertiginoses pàgines penso que era un recull de fulls en blanc.

Fulls que s'han anat escrivint conforme jo creixia, conforme altres vivien i experimentaven, conforme la neu quallava i es desfeia. Els floc arrancats de les fites més altes, esbossaven unes lletres, que anaven a parar barrejades amb destresa dintre d'aquest tresor que ara guardo en el meu cor.

Lletres que em volien dir alguna cosa important. Lletres que s'han fet llegibles quan he estat preparada per entomar-les i absorbir-les. Amor a la muntanya, ja ho posava a la dedicatòria. Amor als riscos i a les alegries.

Soc feliç de, per fi, haver-lo pogut llegir, de dur-lo dintre. Ara que més que estimar la muntanya la començo a sentir part de mi. Potser fins ara l'he viscut com a manera de demostrar a algú que ja no hi és, que l'estimo, que el penso. Potser, penso ara, fins fa poc hi anava per ell, no per mi.
I és ara quan veig que ho faig per mi. Quan noto el que m'aporta respirar-la, suar-la, jugar-la, preparar-la, imaginar-la. Vitalitat, ganes de viure, força per encarar el dia a dia, energia per capgirar les coses que em preocupen.

Ara la sento meva, i ara puc llegir les seves paraules, puc entendre-les per que les compartim.

Gràcies.

Boira...

Des del principi d'aquest blog vaig pensar en no deixar-lo estar després del viatge, fer del meu dia a dia un viatge igual d'interessant que quan de vacances estàs a l'altra punta del mon... Però el dia a dia t'envaeix i no et deixa espai per a escriure (si bé mai deixo de fer-ho) o més aviat no et dons temps per a un blog.

Escrius per a tu i per a tu es queden les paraules.

Però avui m'he despertat amb la necessitat de dir coses, de compartir-les.

Canvis a prop meu i en el meu interior em fan pensar, em fan evident que tot té un límit. Que les fonts també deixen de rajar (a l'estiu per exemple les fonts naturals, degotegen gotes contades o s'assequen per manca de neu – com ha de ser-).

Les coses comencen i s'acaben perquè és la seva naturalesa.

No et pots quedar quieta ni quan tot sembla preveure un pou sense-fi.

I quan atònita entens que s'ha acabat, per excés de golafreria o per un senzill “perquè si” has de plantejar-te què cal fer. I l'únic que és clar, és que cal seguir caminant, “malgrat la boira”.

Tot té un perquè, encara que tardem en descobrir-ho.

Et donen una mala notícia, injusta o incomprensible; s'acaben els petons espontanis que't regalava la vida; la mort d'algú proper; sorpreses que no t'esperaves o que no volies preveure... I no passa res, aquest dolor, la ràbia, la pena et faran crèixer, comprendre que necessitaves un canvi encara que no el volguessis.

Paisatges hi ha més endavant, que es moren per que els recorris amb els dits plens de passió.

La pujada és dura, però vull ser JO qui segueixi notant la fredor de les roques, qui mogui les cames. Vull que siguis TU qui decideixi per on seguir grimpant.

I agraïts hem d'estar pel que se'ns ha regalat, que no és un escrit de pena...potser si de tristesa, tots els comiats dolen.

Comiats que, si bé és cert que dolen, obren portes abans desconegudes, oportunitats d'explorar-se i d'investigar les novetats que ens esperen, atorguen temps per a tirar endavant projectes presents però oblidats... Que cada nou comiat sigui una oportunitat de créixer!!