diumenge, 20 de juny de 2010

¿Y si las historias de niñ@s fueran,
de lectura obligatória para adult@s?

¿Seriamos realmente capaces de aprender
lo que, desde hace tanto tiempo venimos enseñando?

J.Saramago

dijous, 17 de juny de 2010

L'Hospitalet - Montserrat!

Vam començar a caminar a les 18'15, sent les últims en arribar en el lloc d’inici... sent les últimes d’una llarga cua d’unes 120 persones que tenien el mateix objectiu que nosaltres, si fa o no fa: arribar a Montserrat, passant una bona estona i una caminada sota els estels, que no es volien perdre la festa, desafiant el pronòstic de pluja.

En el camí havíem de trobar-nos amb 10 controls, ubicats més o menys cada 6 kilòmetres, on rebríem aigua, suport moral i alguna cosa de menjar.

A la sortida de Cornellà del Llobregat, abandonàvem la civilització per resseguir riu amunt cap a la vall.

Primer control, i símptomes del que serien els dolors de tota la nit: L'Estela amb mal de genoll i jo de caderes, la resta de l’expedició intacta.

Estiraments on convenia però amb ritme lleuger en el pas, casi ningú ens seguia i no volíem ser les últimes i haver de caminar soles en la fosca.

Fins a les proximitats de Pallejà, vam tenir llum natural, però al poc temps vam necessitar l’ús de les lots. Experiència divertida!

Primera pujada, sota les brillants estrelles: de Castellbisbal a les Casetes de Ca n’Oliveró, primer repte a superar, l’asma de l’Estela, que sense desanimar-se decideix continuar.

Sopem a les 12 de la nit, un parell de talls de pizza i un trosset d’empanada, per Can Nicolau de Dalt. Quan continuem es fan notables els diferents ritmes de caminar i les necessitats de cada ú de seguir el seu ritme: ni es pot caminar més ràpid, ni més a poc a poc.

Decidim separar-nos en dos grups de dos, i anant pegant la xerradeta via mòbil.

La Sílvia i jo continuem, amb un pas tranquil però lleuger. A d’arribar a Olesa (al Kilòmetre 38, a les 3 de la matinada) de Montserrat, l’altre equip de l’expedició ens informa que pleguen... tristesa però més ganes d’arribar a la meta, per elles, per nosaltres, pels dolors i el cansament que sentim!!

A partir d’Olesa, el camí és fa molt pesat, insuportable a estones. Fa mal tot i el cansament s’apodera de nosaltres, sense ni deixar-nos pensar en la possibilitat d’abandonar.

Caminem a fosques, buscant les senyals del Club Muntanyenc per saber que anem per bon camí... sempre mirant uns metres per davant i somiant en veure aviat el següent control, que cada cop tarden més en arribar.

Cap a les 5’30 els primers rajos de sol, rere la muntanya de Montserrat que ens sorprèn davant nostra immòbil i esperant-nos. Ja es nostra, no podem llençar la tovallola!! Però falten encara uns 15 Kilòmetres i l’il·lusió s’omple de dubtes: Què fem aquí? Perquè patir voluntàriament?

Però entre renec i renec, veiem l’indicació de les coves de Salnitre!! Ja som a Collbató àvia!!! Em rep amb els braços oberts i em recarreguen els records... ja se perquè ho faig: Per ells, per mi, perquè em fa il·lusió, perquè he descobert els plaers de la muntanya, perquè la muntanya em regala vistes i sensacions indescriptibles!!!
Som-hi!!!

Esmorzem a les 6’30 del matí a les coves sabent que queda el tros més dur, però el més bonic i agraït. Cafè per despertar la ment, sucre per desvetllar el cos i ...últim repte!!

Pugem més ràpid que mai. Molts cops he fet el camí, però mai tant cansada, tant motivada i tant de pressa!!

A les 8 i 15 minuts veiem la meta, la gent del muntanyenc crida i ens anima, i començo a córrer, riem, riem molt, som felices i ens hem superat a nosaltres mateixes.
Ha estat un camí en grup, un projecte compartit, però a la vegada, una troballa amb un mateix, amb els propis límits i les ganes de superar-se. Moltes hores en silenci, per pensar en la vida, per fer-se preguntes i amb temps de respondre’n alguna.

Una gran experiència!!

Tota la vida pujant a Montserrat, un cop o dos per any per rebre el meu pare; enguany m’ha tocat el meu torn i ell, d’una manera o una altra, hi era per rebre’m, felicitar-me, animar-me i abraçar-me! Gràcies pare pel suport, no només en aquesta caminada, sinó pel camí de la vida.

Gràcies mare, Eliseo, Sílvia, Estela i Eilleen per compartir aquest moment tant especial per a mi!

54 Kilòmetres en 14 hores!

Ho repetiré?? És possible, que ja no queden rastres dels dolors i el patiment. Fins l'any vinent doncs!!!

dimecres, 9 de juny de 2010

Montserrat ens espera!

Una nova il·lusó, sobre camí a la meva vida. Vida compartida amb molt bona gent.

Una il·lusió que remonta temps enrere, quan de menuda i ben prontet ens llevavem per anar a rebre el pare a Montserrat després de tota la nit de caminada.

Em sentia orgullosa, de tenir el pare més fort del món!! Ell s'atrevia a més i venia si cal del matagalls, i corrents... jo il·lusionada pretenc caminar des de casa meva, fins la mateixa muntanya, la muntanya on trobaré a l'avia i recordaré al pare, acompanyada de les amistats...què es pot demanar més??

Itinerari:
Sortida del Club Muntanyenc L’Hospitalet (carrer Reforma 5) –> Av. Carrilet –> Av. Ferrocarrils Catalans –> marge esquerra riu Llobregat –> Martorell –> Olesa de Montserrat –> Collbató –>Coves del Salnitre –> Monestir de Montserrat.

Total: 54 kilòmetres.... 154 riures, 5,4 patiments, 540 records.