Grácies precioses!

Crec que no cal posar masses paraules... el cos parla, les mans enraonen, les cares juguen...



*TxeIk... més que mai*

Mans rialleres!

Família... sense paraules...

Ultima setmana a Veneçuela i ja podeu imaginar el que ha passat... lo millor! Sempre diuen que “lo bo se fa esperar” pos bé, si bé no me puc queixar de l'estada per aquestes terres, que m'han cuidat com una filla, com una amiga, com algú especial, esta setmana ja se'n emporta la “palma” i tant sols estem a dilluns...

Després de l'excursió que pensava que superava les meves il·lusions, el dilluns ha estat casi millor, o més! M'han regalat la oportunitat de conèixer la gent del Socieven (Personas Sordociegas de Venezuela), ulls brillants que treballen per fer somriure i millorar la qualitat de vida de les persones sord-cegues. Persones meravelloses que ho donen tot, esperant només oferir una oportunitat més a les persones socialment desconegudes, les sord-cegues.

No sé ni si ho puc descriure, és la sensació que sento dintre d'amor, de felicitat al saber que no se'ls deixa sols, desemparats.

He conegut, avui dilluns, a una nena preciosa de 11 anys, no escolaritzada que fins al dia d'avui no tenia un diagnòstic de la seva situació. Ells viu al estado de Sucre, en un poble allunyat (molt lluny de la capital -Caracas- on s'hi pot trobar algo més d'informació i d'assessorament per a la família) i ha vingut en un viatge de tota la nit, el segon cop que sortia del seu poble, acompanyada per la seva mare que és la casi única amb qui te contacte.

Des del dia d'avui, la mare rebrà un munt d'informació per millorar tant la seva vida, com la de la seva filla. Saber on pot arribar la seva filla, eliminar les discapacitats que no té i les barreres que per desconeixença se li atribueixen. Una nena, no tant petita ja, que amb suport pot donar molt. Molt! Si el seu somriure no és suficient quan pot ajudar, quan pot investigar, quan pot jugar.

No descriuré l'experiéncia perque de veritat que no puc, no és un descriure el que hem fet, és un sentiment que corre per dintre i per les venes.

Per la tarda m'han convidat a anar a una classe de Lengua de Señas Venezolana i he pogut intercanviar, preguntar, dialogar amb els alumnes, les professores i les 4 persones sordes convidades. He rigut molt, perquè ho entenia tot i ells a mi força. M0han dit que xerro molt i molt bé, i jo els he dit “clar..si me equivoco és porque hablo un idioma diferente i ni os enterais!!”
Us deixo un abecedari per a aquells/es que coneixeu una mica la LSC veieu les diferències.

Besitos!!!

Me'n vaig a dormir que demà m'esperen altre cop (i jo ho espero en candeletes) al Socieven!!!

*TxéIk*

Naigüatá!!

Bones, família!!

Després de dies sense escriure...ja tinc noves que contar!!

Esta setmana hai acabat l'assignatura virtual, hem anat a un festival de curtmetratges de la universitat d'Argentina i he rumbejat amb los meus panitas per aquí...

Divendres era festa, així que ha estat un pont d'aquells que a tothom agraden, llaaargs!!

Pos, mos vam llevar dora per anar a una platja molt txula. Com que les platges estaven a rebentar vam agafar una barqueta que mos va dixar a una caleta molt bonica i solitária (com que no hi havia tendes ni restaurant, la gent no hi va) i vam estar molt a gust!!

Mos vem muntar un txiringuito amb pareos i canyes per refugiar-nos del “lorenzo” que pegava.
Ahir, dissabte per fi vam fer lo que tanta il·lusió me feia... Fer una excursió de debò per l'Ávila.

Concretament vam anar hasta el capdamunt de la serralada que envolta Caracas.

Al no tenir sac de dormir, ni roba d'abric, vam optar per fer una excursió d'anada i retorn al mateix dia. Un puja-baixa. però amb el mateix objectiu, Tocar el Naigüatá i xalar del paisatge i del esforç.

Varem començar a pujar a les 9 llargues, massa tard si, però hi havia vaga de metro i vam estar una eternitat per arribar a les faldes de l'Ávila...

A les 6 a Venezuela se fa fosc, i tampoc teníem lot, així que mos vam posar com a hora límit per fer mitja volta les 2 màxim 3 de la tarda, contant amb la baixada i que no mos podíem quedar a fosques per aquells camins rocosos- selvàtics.

Vam fer el Pico Goering de 2450 metres i vam arribar a los Platos del diablo, de 2690 metres a la hora fixada... a mitja hora quedava el Naigüatá, però apropar-nos significava corre riscos, així que contents vam iniciar el camí de tornada, molt feixuc i agotador, trencador d'ossos i .... horrible!! jejej!! En total 9 hores de caminada i suada... no esta mal. És com fer la Pica d'Estats, però menys estoneta però més bèstia. O jo me faig vella... que també...

Cal dir que jo a la muntanya m'hi sento com a casa, i encara que allí no se faci, me vaig banyar al riu a mi manera, a lo destape global!!! jajaja!!

Me sento molt contenta, pos varem poder gaudir d'un dia de muntanya, i amb ell, el meu anhelat retrobament amb un ésser muntanyenc... Emoció i calidesa...

Platos del Diablo, 2690m

Avui, després de les compres obligades, pos la nevera treu la llengua... tenim previst anar a veure a Gustavo Dudamel, ps fa un concert gratuït i val la pena no perdre-se'l!!!

Dilluns començo a participar en la fundacion personas sordociegas de Caracas, hasta'l dimecres, i dijous i divendres faig de cangur d0un nen de 6 anys, en Richi... cap de setmana també llarg, doncs es demanaran divendres de festa... però això ja ho explicaré quan toqui..

Us estimooooooooo!!

*TxeIk*

A falta de fotografies....canciones!

Tributo al president... i es seu bon parlar...



**TxeIk**

Ja'n son 28!!!

Bones Família i Familio!

Només dir-vos que a partir d'este mateix instant haureu de fer un esfors creatiu per imaginar lo que us expliqui...pos no tindré masses fotos per a que us en feu una idea...ja explicaré perqué.

Divendres va ser un dia molt especial, molt llarg joncs va començar tot el dia 16 a les 17'30, doncs a Cat ja era 17 i per tant ja feia anys. Peró no perquè érem a 16... Total que, enguany la Nerea i jo tant sols hem compartit aniversari durant...17hores i mitja, sent el seu aniversari les primeres 6 hores i les darreres 6 tant sols meu... quin liuuuuuuuuuuuu!!

Pos eso, que segons on possigues el sol, és una hora a una altra, un dia o el següent!! Força divertit encara que ens porta a tots de cul! Ai! De pompis que no quiero ser grosera...

Pos eso, quan encara no era el meu cumple però jo ja tenia els 28, es a dir la tarda del 16, vam anar a fer un gelat i després a sopar amb el Rol. I quan marxàvem vam vere que hi havia un festival de cine americà i ens hi vam quedar. Vam vere Harry Potter en V.O.S i la gent reia quant encara jo llegia, quina ràbia!! ajajajj. No vam entendre què collons passava al final... però la peli esta bé.

I al despertar (el dia 17, que no em vaig dormir al cine, que per això esta l'aire acondicionadíssim) van començar el resta de sorpreses... la Mafalda que em deia felicitats i bon dia, una nota preciosa de l'Elena, uns regals encantadors de'l Iknasi -que amb la seua presència no calia res més- i un munt de felicitacions de tots i totes valtros, cada u a la seua manera i per canals diferents!! estupendu vaja, jo emocionada tot lo dia!

El Rol va sortir abans de la feina per anar en mi al Museo de los Niños, una espècie de museu de la ciència dedicat una mica més a infants. I ja'm podeu imaginar, loca perduda tocant-ho tot i passant-m'ho lola (teta)!!!

Per sopar, vam quedar amb l'Elena, la Sil, l'Atila, dos amics més el Rol i jo, i vam menjar a un japo! Me gustaaaaaaaaaaaaa!!! Regalitus i bon rotllo (que es el millor regal) i pa ca casa que el dissabte teníem preparada una gran celebració.

Havíem de fer el Naigüatá, el cim més alt de l'Ávila. De 2765 metres d'alçada. Una caminada d'unes 7 hores de ascens. Pensàvem fer-lo durant el dia 18 si les condicions meteorològiques ens ho permetien, dormir al circ i baixar el dia següent, fent a més el pic Goering de 2470 metres.

Tot preparat vam anar a comprar els últims preparatius, ja sabeu marranades enllaunades tremendament bones a la muntanya ( amanides de llauna, llet condensada, pa, embotit...) pe´ro mentre compràvem algo inesperat va succeir... ens van robar la motxilla amb les meves coses. El sac de dormir, la roba d'abric, la camara fotogràfica, la lot... és a dir: a la merda l'excursió!

Tristos i enrabiats vam tornar cap a casa, pero no ens van deixar desanimar-nos i en una taula rodona davant de l'ordinador, vam veure vi, vam veure un preciós i espellussant truc de màgia i somrients i un poc piripis vam passar la tarda. Junts, i altre cop animats.

Diumenge vam anar a la platja a relaxar-nos i fer del cap de setmana uns dies festius i no de pena.

M'han fotut enlaire el que tanta il·lusió em feia, però no m'han robat lo somriure que és el més apreciat regal que entre tots m'heu fet. Així que...cap problema...

I tornem a ser dilluns, altre cop. Avui examen final de l'assignatura que faig via internete...

Dijous la Silvia te festa 8doncs divendres es festa se veu per aquí) així que la setmana serà curta i algo/quelcom/vaina guaaaaay farem el pont, encara no se el que però... el que se decideixi serà fantàstic!!!!

Bueno família/o, espero que estigueu tots bé i que no us faci massa mandra llegir, pos es el que us puc aportar a partir d'ara!

Molts petons.

**TxeIk**

Xafardera viatgera!

Per variar, el finde no he parat!! Clar que no!!

Dissabte vam anar al mercat de cátia, ple de cosetes estranyes per a mi. Ells anaven al gra i jo els feia parar a cada cantonada, bocabadada preguntant-los absolutament tot (què és això? perquè es diu així -Culpa de l'Ik-? com es cuina? quin gust te?? etc.) i com una nena amb sabates noves se'm il·luminava el rostre entre tant color!

Fins que de tant pregunta me va tocar tastar... jajajaj!! el problema va ser que ja m'havien respóst, així que ja sabia el que duia "el volátil”, un suc de fruitetes aparent,ment inofensiu....

Peró no cal dir l'ingredient sorpresa que la foto parla per si sola...Després, per la tarda, vam a anar a galipán, un poblet que queda a la vanda de mar de l'Ávila. S'hi pot pujar caminant, peró en gip resulta divertidíssim!!! Necessitava saber com era el poble i respirar muntanyeta!! M'ho imaginava diferent, més poblet, peró la veritat és que la vall és preciosa!! Encara que la gent hi va tant sols per a compar-hi coses, en les paradetes que han posat per als que hi van. Peró sigue com sigue, ja vaig caminar per la muntanyeta mentre la gent hi comprava i comprava.Ahir cap a la platgeta, en una cala que'm recordava les platges del Perelló, de pedra grossa.Tot lo dia (ai! Ara parlant del Perelló hai canviat d'accent)per la mar, amb amics de la Elena. Rient i jugant per l'aigua. Jo amb la joventut fent lo burro i llançant-me de les roques.Bueno i ara ja... preparant lo finde que ve!!! Que promet ser espectacular, pos mano jo!! ajjaja!! No adalantaré esdeveniments, però si me coneixeu bé, sabreu quina en puc estar preparant!!!

Ciau família!! Us estimo molt!!!

No us queixareu: molta foto i poca lletra, com sé qu'us agrada!! ;-)

**TxeIk**

Cámaras,,, ACCIÓN!!

Aquesta setmana ha estat tranquil.leta en un agetreo de no parar!! És decir: estudepndoOo!

Entre setmana vago pels carrers de Cátia i estudio per casa però... he descobert un parc súper txulo, on poder anar a estudiar, que'm toqui airet i solet, córrer, escoltar música i escriure... és a dir... si em busqueu pels matins.... a casa no'm veureu pas el pèl!!

Dijous, vaig conèixer al papa del Juan, el Juan gran, vam anar a dinar a un lloc molt txulo a la falda del Ávila i vam txerrar molt.

Molt bona gent!

Nere: L'he conegut abans que tu, peró no et preocupis que t'he deixat pels núvols!!!Al menys ho he intentat....

Divendres, vaig quedar ben pronte amb la Silvia per poder participar activa i passivament en el grup de teatre on ella és voluntària. Un grup de teatre on participen 22 nens i nenes des dels 3 anys hasta'ls 15 no escolaritzats de la comunitat, o barri, de Las Mayas. Un barri de Caracas que com tots te moltes mancances socials.

Son chamitos i chamitas (o carajitos/as) que no van a l'escola, i des d'un centre da salud se'ls ofereixen unes mínimes ensenyances que els permetrien, en el cas que els pares i mares reconeguessin la importància de l'escolarització (básicament és per aquest motiu que no hi van, doncs hi ha educació pública i en el sé del barri), ingressar en un centre escolar amb un nivell acceptable.

Alguns dels infants que vaig conèixer l'any vinent aniran a l'escola, doncs els pares, a través de les xarrades informatives del centre, han fet la sol·licitud i han estat acceptats.

Altres no, doncs ja son massa grans o els pares no han fet els passos necessaris o els més còmode dur-los al mateix centre (no és una escola) o senzillament no saben el que pot canviar el futur dels seus fills i filles si reben educació. No és per necessitat de que treballin (encara que alguns ho fan, venent ambulantment o realitzant altres activitats) és per desconeixença.

Vaig poder assistir al últim dia del Centre: la obra final de teatre, l'entrega de diplomes (de reconeixement al esforç, entre d'altres) i d'àlbums de treballs.

Molt contenta i agraïda per la oportunitat de conèixer un projecte tant interessant i veure com alguns nens i nenes que fons aleshores deambulaven pel carrer, han conegut una forma diferent de relacionar-se i altres activitats divertides a banda de "malandrejar".

Moltes gràcies!!!!

L'obra es deia “presente” i remarcava la importància del respecte vers els altres, vers un mateix i vers el planeta.

La veritat, em va fer molt feliç poder participar i posar-hi el meu granet de sorra, encara que em fessis col·locar-me en una rotllana i fer un ritus de presentació, on havíem de cridar ben fort el nostre nom i repetir el dels altres!!! Agraidíssima, de veritat!

-TxéIk-

Guarapitas en el tiempo...

La cançoneta que tots/es ja coneixeu m'ha penetrat de tal forma que cada lletra he viscut...

Diu: selva, ciudad, será selva?? i és així, Venezuela al complet, és verda tant si s'está a la platja, com a la ciutat, al monte ni en parlem! Del Ávila a choroní, yo me enamoré de ti... (de tu més!)... tambores y aguacateees, guarapitas en el tiempo, tus noches de corazones... siento, canto, canto y siento... hay galipán! Chevere!!

Verd, verd i més verd! verd intens: verd espectacular.

Aigua cristal·lina, transparent com l'aire.

Divendres vam anar cap a Isla Larga, dormint a Patanemo a una posada súper txula i un senyor molt maco que ens va atendre més que bé. Encara que va intentar-me assassinar amb un peaxo machete...però tranquils/es que jo tenia una enorme flor i em vaig defensar!!!

Pel camí vaig vere una "pereza" un bitxu molt semblant a un coala però amb el morro mes llarg i unes ungles en plan tigressa de la noche. Son super lentes i baixen les palmeres a ritmo caribenyo total!! però hiper lentes!! Em vaig quedar flipant amb el bitxo!!

Dissabte vam agafar un bus-barca per anar a Isla larga, una illa deserta on només hi ha mar, bitxitus aquàtics i terrestres. Uns lagartos blaus preciosos que vaig perseguir una estona.

Ens hi vam passat tot lo dia fins que no vaig poder més i la gana me va superar!! Me volen matar de gana!!! Ei però quina enorme i saborosa Foforera (tornem amb la sopa de marisc) me vaig menjar a les 5... buffffff... hasta reventar!

D'allà cap a Villa de cura, que's on viu la família del Rol i on vam celebrar el seu cumple. Al arribar, mitja família piripi, i l'alte mija als cotxes dormint la mona. però traaaaanquis, que quan es van llevar van seguir rumbeando hasta les 12 que li vam cantar l'aniversari feliç i li vam fer molts petons!!!

Això és Guarapita!! Jo volia saber senzillament que era, però aqui no pots obrir la boca sense que et facin tastar el que preguntes... i a més ningú em va voler ajudar, així que... "pa dentro!". La veritat deien que era molt fort, i jo ho vaig notar com un suc de fruitetes amb regustet a algun licor, però fluixet!

Peaxo pastís (boníssim ja adelanto) per 20 i pico persones.... peró me'n van guardar un trosset més per esmorzar!! je je! Va ser la presentació oficial: el Rol em presentava com la seva amiga, i la mare com la promesa.

La família del Rol, que em van tractar súper bé des del primer segón!! Grácies!!

Diumenge, vam anar a San Juan de los Morros, perquè la nena volia, altre cop, vere muntanya.Uns tremendos blocs verds que vam passejar i respirar una estoneta.

I pa'ca Caracas sant tornem-hi! que dilluns les feines els esperen!


No puc acabar sense comentar aquesta foto: quina ràbia, quina impotència veure en mig de txaboles, un anunci de maggi... pobresa i capitalisme... està clar que pel capitalisme (encara que em trobo en un país socialista ?¡?¡?) funcioni, calen molts pobres, que mengin merda i beguin cocacola, que per als rics hi han els bons menjars, els saludables.

TxeIk!

Primera semana rechevere!!

Seguro que me quedaré corta y no lo explicaré como toca, pero por eso mami, para que me corrijáis y la gente que quiero sepan bien quien es él (y quien es él??) lo escribo en castellano (que ayer me supo mal que Elena dijera “oh! Pero lo escribirá en Catalá y no entenderé...).

Ayer fuimos al cine a ver UP, una película de dibujos súper txula, de la que pone la piel de gallina ( de humano para las gallinas) y que ocurre en gran parte en Venezuela, en el Salto del (p...) Ángel. En las puertas de la gran Sabana. Una película burda de ver!!! Comimos nuestras Cotufas (arto palomiteak... palomitas pues), con su correspondiente cola y rechevere pues!

Si, si, esto es la cola para agarrar nuestras cotufas, que ya bienen uncluidas en el precio de la entrada del cine.

Pero antes, y siguiendo mi tradición...me hice una foto con un señor que se ve que es súper famoso, no aquí sino in the word wordial (jej)!! Me explicaron antes de tomarnos la foto y me pareció muy interesante, pensé que a todos, pero en especial a quin les guste la música (Amanda va por ti, un petit regal musical d'aniversari) le interesaría saber de él.

Es Gustavo Dudamel, un (ahora empieza lo que tienen que corregirme panas!) director de orquesta reconocido mundialmente, por su juventud y su talento. Pero, verga! A mi me impresionó mas todavía lo que hace para los barrios, para los chamitos (niños, jóvenes). Les da la oportunidad de conocer la música y estudiar-la (sin pagar?? supongo) y les deja instrumentos.

A parte, y sin menos relevancia le da a la música que dirige, su particular expresión. Des de música clásica a un mambo, tocando con la banda sinfónica a ritmo caribeño, haciendo sentir a quin escucha, des de casa o los suertudos que pueden ir a verlo, todas las magnitudes de las notas, todas las vibraciones!!

Les dejo aquí, un enlace para que pueden verlo!! como se mueve él y sus jóvenes. Busquen otras melodías, busquen otros lugares ... él siempre llevará la música en la sangre junto al calor tropical.

Tiene muchíssimos premios y reconocimientos en todo el mundo, y es que lo vale!! hasta yo iría a ver música clásica!

Mas información:http://es.wikipedia.org/wiki/Gustavo_Dudamel

Chamo... muy fino!

Y ya puestos: esta semana tranquilita, por Catia, mi barrio y así. Lunes como dije en casa Silvia, me esperaban para celebrar mi llegada, o mi regreso, a lo Venezolano, Arepeando pues. Y me comí un poco mas de lo que me tocaba... que estaban burda de ricas!!! Gracias familia!!! me hacéis sentir como en casa, cerquita de los míos con tanto cariño!

Y ahorita...de aquí un ratito... para Puerto Cabello!! hacia la playa nos iremos, a pasar el fin de semana: celebrar en Maracay el cumple de Rol (es el domingo) y domingo hacer si el tiempo lo permite, una excursión por San Juan de los Morros.

FELICITATS MARIA!! FELICITATS AMANDA!!FELICITATS ROL!!

Us estimoooooOoOooOoo!!