L'aventura de viure!

Divendres, dues hores més tard de la prevista, ens vam trobar al bar de turno de Ripoll el dos il·lusionats de la cordada.

De seguida vam iniciar el camí cap a Tregurà de dalt, on buscaríem un lloc pla per posar el fre de ma a la fragoneta, sopar i dormir-hi. I així ho vam fer. A la una de la matinada, estaven al xill-out de la frago escalfant una sopa de debò (no d'aquelles de sobre, no, que ja anem tenint una edat!) i de seguida a enfundar-nos en els sacs i a clapar ben arronsats, que fred no em vam passar però estirats del tot tampoc va ser possible.

Amb la llum del dia, els primers esbossos d'activitat. Obrim la porta del darrera de la nostra petita cabana de llautó i... el millor despertar en molt temps! Les valls del Ripollès precioses se'ns regalaven!

Esmorzar i cames ajudeu-nos! El Balandrau assolellat ens crida. Te ganes de notar-nos els somriures!

Peus del Balandrau.

Comencem a caminar sobre les 11'30 del matí. Clapes de neu a la carretera, el camí queda a ma dreta del Balandrau, ple de neu que pronostica un risc d'allaus massa important 4 sobre 5. Abandonem la furgoneta (1) i decidim pujar per la carena directament doncs no hi ha neu, als peus de la muntanya. Per senders de vaca, anem fent camí, fins que un parell d'hores més tard fem el cim!! Deuen ser les 2'30h (2). Un cim ja ennuvolat per la boira que no es vol perdre la celebració!

Brindis i alegries, en mig de la borratxera emblanquinada.

Comencem a baixar i atrets per una força misteriosa iniciem la gimcana: A 5 metres no hi veiem i així torcem el camí i a cegues ens trobem en una vall que no coneixem. La boira ens respecta i sota els peus de la gran “V” on ens trobem ens imaginem un camí. Els camins duen sempre a algun lloc i cap a algun lloc decidim anar. Travessem pous de neu, i ens empassem les ganes de cridar! Peró vigilats pels follets de la muntanya aprenem a superar-nos i prendre les millors decisions.

El camí pels que ens guiem.

A les 6 toquem el primer camí civilitzat i amb ell retorna l'alegria!!! Quin joc de proves ens havien preparat sense avisar! Que bé s'ho han passat els follets analitzant com ens movíem i quines decisions preníem! Hem passat la prova i una hora més tard se'ns regala una senyalització! Hi ha vida humana a 1'30h! (3)

Indicació que ens dona una idea del que hem fet: 6'15 Tregurà, sense passar pel Blandrau i seguint un camí amb poc desnivell...

Queralbs ens espera, i amb ell uns grans amics que venen a abraçar-nos i assecar-nos el suor! Gràcies Jordi i Assumpta! (4)

Dormim i comentem la jugada a Nevà, on esbrinem que és el que hem fet, quin senders ens han presentats els juganers de la vall del Balandrau! Qua gamberros! Ens han fet patir de valent, però de tot se'n aprèn: la vida és preciosa i l'aventura amb seny ensenya a seguir podent somiar amb més aventures!

Diumenge a les 13h recuperem la fragoneta, 25 hores més tard però intacte ens esperava.

Soc feliç, perquè el cervell ha superat quelcom impensable; sobreposar la por a les ganes de viure i sentir! Bona companyia i final feliç!

Ruta final: del punt 1 al 4. Ruta que havíem de seguir del punt 1 al 2 i del 2 al 1. Resum: gincana!

Felicitats Pare!!!

Confeti cau dels núvols,
ensucrant el pastís.

La vall es vesteix de gala
i els animals els millors abrics.

Música dels arbres,
canta el cucut.

-sempre a punt!-

Licors ben freds,
per brindar amb salut!

Ningú s'ho vol perdre,
jo us hi duré!

Dissabte una gran festa,
al Balandrau hi seré!

FELICITATS!!!

Gràcies...Penso en tu!

El millor moment, dels dies sense rutina!

El millor moment del dia:

Ulls tancats, obrir la finestra, respirar!

El millor moment del dia:
Sol, esmorzar i terrassa.

El millor moment del dia:
Música a tope, dutxa sense presses.

El millor moment del dia:
Dinar, pel·lícula absurda i migdiada.

El millor moment del dia:
Tarda, amics/es, cervesa i braves.

El millor moment del dia:
Nit, pluja, solitud, llibre, llit.

El millor dia:
Improvisacions a dojo, en qualsevol millor moment del dia!!!!!

El cel del Montseny!!

La segona sortida del C.A.M.P (Colla d'Amics/es Muntanyerus i Parranderus) tenia com a objectiu assolir el cel del Montseny.

Ens vam trobar a les 8'30 del dissabte 17 d'Abril a Hospitalet per fer el café matinal i concretar els últims preparatius.

Vam anar amb dos cotxes, 5 persones, tó mujer: La Montse, l'Anna, l'Alba, la Marina i jo. Per a poder optar si era el cas, a separar-nos al haver assolit el Turó de l'Home i les Ajudes, i la Marina i jo seguir la ruta i completar el Triplet fent el Matagalls.

La Montse i jo lliures de pecat i amb les mans netes! L'Alba no se sap... ja que no s'havia dutxat. Jejej!

Vam arribar a Santa Fè sobre les 11 i ens vam posar a caminar.

L'excursió s'inicia amb una fageda preciosa a l'estiu però a inicis de primavera és massa seca encara per emocionar-se... ara... no te desperdici el joc que tenen les fulles caigudes!!

En una horeta ja divisarem la cima del Turo del Home, de 1706,7 metres, que en qüestió de mitja horeta més vam assolir. Óstia!! però suant heeeeee??!! Al tenir un dia no massa propici gaudia de la solitud de tant sols uns quants grups de caminants. Pocs cotxes, per sort.

Un parell de fotos per naltros i una massacre de fotos per un grup que també estaven a dalt.

I ji ji, ja ja vam seguir caminant, ja ens quedava resseguir la carena fins les Agudes, d'uns 1703 metres, amb l'últim tram empedrat. Mitja horeta més i ja el teníem!

Les agudes amb més gent, uns tres grups de caminants silenciosos. Vam menjar una mica, vam descansar i sant tornem-hi!! que el dinar al cotxe ens espera!

Vam optar per baixar per una altre camí que el de pujada, per fer-la mes amena i divertida... i renoi si vam riure!! jeje!! L'Anna, va apuntar que anàvem bé de preu (jajaj!) i vam fer el borinot amb les fulles.

Quin fullón que vam armar!!

Amb 3'30 havíem fet les dues cimes, i a la fageda del inici vam dinar.

Ens vam separar a les 15'30, unes a degustar el cafetó i les altres dues matades a seguir la penitència... cap al Matagalls!!

Ens feia molta il·lusió fotre'ns canya i fer el triplet, però quan vam començar a caminar no trobavem motius per tal calvari!! Quin mal de tot! Quina falta d'energia!! Perquèeeeeee?? Però després de la gran i empinada fageda que dona inici també al Matagalls, vam començar a respirar i entendre que no era per orgull que ho fèiem sinó per ganes!!

Una hora i mitja de pujada per arribar a la creu del Matagalls, a 1678 metres d'alçada, fea, fea, semblava una taula d'aquelles de beneir la missa. Amb un mapa del que es veia des d'allà d'alt si no fore pels núvols que de tant en tant ens feien la guitza, però que tant s'agraïen quan la costa ens feia suar com comdemnades.

La baixada, matadora la vam fer tant de pressa i agradable com vam poder, però no ens quedaven forces ni per a cantar.

Vam arribar al cotxe, sobre les 6'30 de la tarda, després de 7 hores de caminar, felices i relaxades.

En total 19, 38 kilometres recorreguts, 1281 metres de desnivell acumulat, en 7 hores i algo.

Gràcies nenes!! He rigut molt i el meu cos i la meva ment us ho agraeix!!

Pròxima parada.... Bastiments!! El Pirineu ens espera!!!

Iaia... la meva iaiona...

Intentaré explicar una mica, qui erets iaia, però de ben segur tot i totes tindríeu alguna cosa a dir, doncs has estat una dona de les que podem dir que brillaven amb llum pròpia.

Per a mi sempre vas ser una àvia, des de que els teus néts vam néixer. Però abans ja erets dona i mare i ara més tard besàvia. Peró sempre, coincidiríem tots i per sobre de tot, vas ser amiga.

Vas néixer a Collbató, t'encantava explicar-ho, en una masia que encara ara resta als peus de Montserrat, la teva muntanya, tant nostra ja.

Orgullosa del pare que tants pocs anys vas poder gaudir, la història la sabem molts doncs no vas deixar que s'oblidés, i no ho oblidarem.
Vas venir amb la teva mare a la Bordeta, Sants, barri de camps i tramvies, on vas ser carnissera. Però en el que realment gaudies era el treballar les relacions socials.

La reina de Santa Llúcia, ens vas fer anar de bòlid i amb les “mans de plom” per “llepar-te els bigotis amb calerons frescos” com deies.
Miss Sant Medir, repartint il·lusió a grapats, contagiant a tots aquells qui t'envoltàvem.
Per Begues passejant, jugant a petanca i per les tardes alguna partida a la oca, el parchis o al memori, fent trampes per passar-t'ho millor. I fer-nos enfadar una mica, que sinó era avorrit.
Anant al gimnàs, més ben dit esperant els esmorzars que el precedien. Els dinars als Moncho's, els matins frenètics de la plaça a la perruqueria... a les tardes? A tots els llocs imaginables i inpensables.
Luz de gas? Concert de hip hop? Rock? Perquè no!!?

No has parat de fer coses i t'enfadaves si algun de nosaltres fèiem alguna cosa sense avisar-te.
I és que no era fàcil seguir-te!!
Només cal imaginar-se al avi, al Joan, esbufegant darrere teu intentant seguir el teu pas ferm i vital, en qualsevol dels viatges que vau fer.
I mai en tenies prou, sempre en volies mes. Incansable.

Sempre endavant en les adversitats, tant si feia sol o nevava.
I de tu n'hem aprés, o n'hem d'aprendre, a ser optimistes i valents.
Has viscut al 150% i amb això podrem recordar-te tranquils i contents.

Riallera, de somriure contagiós quan arrancaves. Activa i il·lusionada per viure, per això suposo t'ha costat tant marxar.

Podria dir moltíssimes coses de tu, anècdotes sobretot, però res estaria a l'altura del que ens has aportat i estic segura que molts dels que estem avui, aquí, teniu un sense-fi de records guardats i un fotimer de motius per recordar-te amb un gran somriure.

Hi havia algú, amb qui us vau estimar molt, que per a fer-te empipar et deia Xoriguera, un de tants noms amb els que t'hem batejat: Montserrat, Montse, mama, ávia, iaia, abuela, iaiona, iaia piruli, nenita... però Xoriguera és com ara t'imagino.
Amb la “mosca al nas” vas haver de buscar el significat al diccionari i vas somriure, alleugerida, al descobrir que era un ocellet, menut i piuler.
I és així com ara et penso, volant per les muntanyes de Montserrat, anant a visitar alguna que altra muntanya i saludant, aturant-te a la famosa olivera on volies descansar.
Ara la feina serà nostra, encertar-la i descobrir quina de les milers és. I desxifrar si en realitat no et referies a una gran alzina. Ens deixes deures per fer, però els entomem amb ganes!

Has fet tot el que has pogut i més, fins que les teves cames t'han traïcionat, i es que les has desgastat de viure.
Que t'expliquessin les coses mai va ser per a tu, sinó viure-les, riure-les, emocionar-les, ballar-les... Per això, deixant el teu fràgil cos, has decidit aprendre a volar, per poder fer el que sempre havies desitjat: estar en tot moment, a tot arreu, amb tots i cada un de nosaltres.
La primera en assabentar-te de tot, no perdre't ni un esdeveniment, saber què fem i apuntar-te.
Ara, per fi, podràs saber què fem, on, amb qui i quan.

No cal que piquis mai a la porta, la meva finestra sempre estarà oberta per a tu. I estic segura que poques finestres trobaràs tancades.

Gràcies iaia.
Sóc qui soc, gràcies a tu
i estic segura, que no soc la única.

Xènia
14-16 de març de 2010.

El primer de la cordada!

Fa poc m'he acabat un llibre que he tardat 10 anys a poder-me'l llegir: 10 anys preparant-me per resseguir unes lletres amb els ulls; 10 anys per poder entendre el que s'hi deia; 10 anys per poder imaginar els paisatges i els personatges: 10 anys per poder somriure en mig del dolor de les frases tremoloses: 10 anys per poder escolar el vent gelat de les muntanyes... 10 anys i m'he sentit amb el valor i les ganes que un dia disposaren en les meves mans.

Fa molts anys, més de vint (collons, com passen els anys, jo que soc una xabala...) em regalaren un llibre que no podia entendre, ni llegir. No era el meu aniversari, ni cap dia especial, cap dia concret. Senzillament un dia que va transcórrer sense cap minúscula alteració del que havia de ser un dia normal. Un dia. Un dia de febrer. Un senzill u de febrer. Un u de febrer de 1988.

Un senzill dia que duré gravat per sempre més a la pell de la meva memòria. Un senzill dia en que un pare regala un llibre a la seva filla. Un llibre que no havia de ser llegit fins anys més tard. Un pare que atorgà un conjunt de fulls aparentment escrits en tinta d'impremta, però ara, vint anys després del primer contacte, i deu anys intentant l'ascens per les seves vertiginoses pàgines penso que era un recull de fulls en blanc.

Fulls que s'han anat escrivint conforme jo creixia, conforme altres vivien i experimentaven, conforme la neu quallava i es desfeia. Els floc arrancats de les fites més altes, esbossaven unes lletres, que anaven a parar barrejades amb destresa dintre d'aquest tresor que ara guardo en el meu cor.

Lletres que em volien dir alguna cosa important. Lletres que s'han fet llegibles quan he estat preparada per entomar-les i absorbir-les. Amor a la muntanya, ja ho posava a la dedicatòria. Amor als riscos i a les alegries.

Soc feliç de, per fi, haver-lo pogut llegir, de dur-lo dintre. Ara que més que estimar la muntanya la començo a sentir part de mi. Potser fins ara l'he viscut com a manera de demostrar a algú que ja no hi és, que l'estimo, que el penso. Potser, penso ara, fins fa poc hi anava per ell, no per mi.
I és ara quan veig que ho faig per mi. Quan noto el que m'aporta respirar-la, suar-la, jugar-la, preparar-la, imaginar-la. Vitalitat, ganes de viure, força per encarar el dia a dia, energia per capgirar les coses que em preocupen.

Ara la sento meva, i ara puc llegir les seves paraules, puc entendre-les per que les compartim.

Gràcies.

Boira...

Des del principi d'aquest blog vaig pensar en no deixar-lo estar després del viatge, fer del meu dia a dia un viatge igual d'interessant que quan de vacances estàs a l'altra punta del mon... Però el dia a dia t'envaeix i no et deixa espai per a escriure (si bé mai deixo de fer-ho) o més aviat no et dons temps per a un blog.

Escrius per a tu i per a tu es queden les paraules.

Però avui m'he despertat amb la necessitat de dir coses, de compartir-les.

Canvis a prop meu i en el meu interior em fan pensar, em fan evident que tot té un límit. Que les fonts també deixen de rajar (a l'estiu per exemple les fonts naturals, degotegen gotes contades o s'assequen per manca de neu – com ha de ser-).

Les coses comencen i s'acaben perquè és la seva naturalesa.

No et pots quedar quieta ni quan tot sembla preveure un pou sense-fi.

I quan atònita entens que s'ha acabat, per excés de golafreria o per un senzill “perquè si” has de plantejar-te què cal fer. I l'únic que és clar, és que cal seguir caminant, “malgrat la boira”.

Tot té un perquè, encara que tardem en descobrir-ho.

Et donen una mala notícia, injusta o incomprensible; s'acaben els petons espontanis que't regalava la vida; la mort d'algú proper; sorpreses que no t'esperaves o que no volies preveure... I no passa res, aquest dolor, la ràbia, la pena et faran crèixer, comprendre que necessitaves un canvi encara que no el volguessis.

Paisatges hi ha més endavant, que es moren per que els recorris amb els dits plens de passió.

La pujada és dura, però vull ser JO qui segueixi notant la fredor de les roques, qui mogui les cames. Vull que siguis TU qui decideixi per on seguir grimpant.

I agraïts hem d'estar pel que se'ns ha regalat, que no és un escrit de pena...potser si de tristesa, tots els comiats dolen.

Comiats que, si bé és cert que dolen, obren portes abans desconegudes, oportunitats d'explorar-se i d'investigar les novetats que ens esperen, atorguen temps per a tirar endavant projectes presents però oblidats... Que cada nou comiat sigui una oportunitat de créixer!!