Cresta Espadas - Posets!

Totes les històries comencen i acaben, no sense deixar escrit unes pàgines o uns capítols al llibre de la teva història.

Una història bonica, sense fi però amb un clar inici, el Toubkal i un objectiu bastant clar; la muntanya i l'afecte.

Així doncs l'aventura no es va fer esperar i vam decidir començar a caminar. Després de divagar uns dies... dates i lloc acordat: Per Sant Joan els Posets ens esperen!!

Passat Benasc trobem el poble d'Eriste on prenem un trencall a l'esquerra que, força amagat, indica el camí del refugi Àngel Orús. La pista, primer pavimentada i després de terra, ens deixa al pàrquing del puente d'Espigantosa, on decidim passar la nit, tenda sacs i a brindar per Sant Joan, sense petards ni vengales, però amb cava, coca i càlida companyia!!

El pic de Posets, també conegut com la punta de Llardana, amb 3.375 metres és el segon cim més alt dels Pirineus, després de l'Aneto (tots dos a la província d'Osca, comunitat autònoma d'Aragó) . Situat al bell mig de la cadena, la vista que ofereix el fa un objectiu desitjable per a molts/es d'alpinistes.

Característiques tècniques:

Durada: L'ascensió des del refugi és d'unes 3:30 a 4 h, més unes 2:30 de baixada. El total de l'ascensió i retorn des del pàrquing és al voltant de les 9 h. Amb la cresta de pel mig conteu 3 horetes més...!!

Desnivell: Total: 1.850 m de pujada.

Distància: 16,2 km, anada i tornada total.

Dificultat: F-3; T-2. És alta muntanya, però és un dels cims fàcils si es fa en ple estiu. No és gaire aeri, tot i que en algun punt potser calgui ajudar-se amb les mans. És un camí gairebé sense pèrdua, amb abundants indicacions i fites. L'itinerari està descrit sense neu, tal com ho vaig trobar. Si n'hi ha, les condicions poden ser diferents.

La meva idea era fer-lo, foto i baixar, però anava amb un gamberro enganya-bobes que em va ben embatussar així que abans d'assolir-lo em va fer caminar i caminar per tota la cresta d'Espadas... quines coses!!

Sortim del pàrquing doreta al matí (a mi ritmo...),passem pel refugi quan encara esta tancat una hora i mitja més tard. Al ser dia festiu, tenim tota la muntanya per natros, no s'hi veu ni un ocell, que estan al niu de ressaca!

Seguim pujant fins al llac d'Ibón de Llardaneta on fem una parada com és degut i assaborim entre ganyips les fantàstiques vistes.

Em moro pel camí quan aquest se'm presenta rígid i picat, però amb el seny frunzit, i paraules dolces que m'animen segueixo al primer de la cordada, que com una cabreta puja i puja.

Primer 3.000!! El Diente Royo (3.010m) que ens deixa contemplar el llac on una estona abans ens embadalia. Brutal!! Aquí comença la cresta de les Espadas, llarga i punxant com el seu nom indica. Camins que et deixen al descobert entre els peus, grimpades curtes però que et demanen tota la concentració i la serenitat del Yoga (llàstima que encara no en sabés gens de Yoga, perquè algun Om hagués pronunciat!)

Fent equilibris i remuntades arribem al Pico Espadas(3.332m), que no ens deixa alternativa que seguir caminant doncs el possets es veu llunyà i alt! Tuca Llardaneta (3.311), Tuqueta Roya (3.273m), Collado Jean Arnaud, Posets (3.375m)... Per fi!! La nena que li feia il·lusió fer un tres-mil se'n ha hagut d'empassar 4 més!! I quina felicitat a la fi!!!

La cresta ha estat molt entretinguda, és la part menys pesada de totes, doncs les vistes son immillorables (quan pots deixar de mirar a terra) i el camí molt divertit: puja, baixa, neu, roca, grimpa, un petit ràpel, grampons posa-te'ls, treu-te'ls, piolet... i a mi que fer el cabra m'encantaaaa... doncs la nena feliç de la vida!

Llàstima que ara toca baixar, i una llaaaaaaaaaarga caminada ens espera. Cap ales 8 del vespre arribem al refugi i decidim (o el mato) fer una birreta mentre descansem. Poca estona tenim que es fa fosc i encara hem de baixar al pàrquing i sopar.

Última baixada mortal, amb llanternes acompanyats de cuques de llum (encara n'hi han!!).

Suposo que vam sopar, doncs jo ja feia hores que dormia de'n peus...

GRÀCIES RAÜL, pel suport, la paciència i l'interès desinteressat!!

Toubkal, جبل توبقال!!

El passat mes de març, empesa per les ganes de conèixer nous paratges, persones, vivències i muntanyes(no mentirem tampoc) em vaig embarcar en una aventura atlètica (etimològicament ve dels Atlas no?) sense rumiar-m'ho massa.

Amb necessitat de desconnectar de la ciutat i marxar ben lluny, respirar mentalment i notar la vida altre cop a prop, vaig dir que si a tot, sense preguntar massa. Em deixava arrossegar per una gran persona amb la que hi confio a cegues,que m'estima molt i és corresposta. El millor mestre que podia escollir, per posar a prova les forces i les ganes de lluitar.

La muntanya; aquells relleus que no em canso de resseguir amb la mirada, l'aire que em regala i que m'acarona el cos posant-me la pell de gallina, els seus silencis replets de record i d'espai per encarar l'endemà, els colors més purs que coneixen els meus sentits i l'esforç i plaer que en ella el meu cos experimenta fa què en ella s'hi trobi una de les meves fonts energia positiva. Energia que juntament amb la que m'aporta la gent que sense demanar res a canvi estima i somriu pel carrer, conflueix en aquesta cascada de vitalitat que de vegades sembla inesgotable però que últimament estava fent pampallugues: el meu somriure.

Soc una romanticona, perdoneu... anem al gra.

Doncs sense saber massa, em vaig trobar el dia acordat (12 de març) a les 5'30 del matí al aeroport de Barcelona, amb una motxilla plena de catxarros en plan “sonajero” metàlic i roba d'inuit.

Allà mateix em presentaren la resta de components de l'aventura: Guillermo, Jaume, Gonzalín, Raül i el molt honorable Carles. I “muak”, “muak”, “muak”... i au, a córrer que l'avió no està per romanços. Seiem als seients i jo que començo a posar-me nerviosa... com es deia aquell... com es deia l'altre... ja podré seguir-los el pas? Ui, Ui, ja comencen a fer trapelladures els meus nervis, les meves pors i les meves il·lusions adormides...

Tot patim patam patum, aterrem i arribem amb taxi a Imlil;poble on comença l'aventura! Nervis i ganes a flor de pell!!

Dinem Tahín i botes cordades; que ens espera la primera caminada fins el refugi. Imlil a 1740 metres d'alçada, el refugi a 3205 metres,un total d'unes 4 horetes i 1500 metres de desnivell, a pas tranquil i paisatge encantador, màgic, curiós, rural, nevat al final.

Vistes del sol llevant des del refugi.

Arribem sobre les 7 al refugi. Primera alegria! Ens arremanguem devant d'un mapa, preguntant i imaginant-nos quin dia tindrem. Els dies son complicats, molta neu, risc d'allaus recents però bon pronòstic pel nostre dia. Sopem, fem les primeres relacions socials i a descansar entre roncs, que els dia següent ens espera un bon repte: el Toubkal!

Despertem, esmorzem i em penso que ja vaig començar a plorar (no recordo quan vaig deixar de ser persona per convertir-me en unes hores en riu de sentiments).

Dia net, molta neu i vent fort. Caminem atents tant sols a les passes del que duem al devant, que no ens és permès relliscar. De tant en tant, pausa per respirar i veure on estem...què estem fent! Moments màgics trencats per la necessitat de seguir caminant i no perdre l'equilibri i el ritme.

Una cordada excel·lent, repleta de silencis, mirades plenes de complicitats i mans

disposades a entregar forces. Mirades desconegudes amb quelcom indescriptible: el respecte. Ànims i una unió entre persones desconegudes que sorprenen i emocionen. Només li faltava això a la lloca!

Ploro. Perquè plores? Perquè m'he emocionat...

Ploro. Perquè plores? Perquè em fan mal les mans.

Ploro. Perquè plores? Perquè és molt maco, tot!

Ploro. Perquè plores? Perquè no puc més...

Ploro. Perquè plores? Perquè estem a prop d'aconseguir-ho!!

Ploro. No pregunten, perquè saben la resposta. Després de quatre llargues hores, estem a dalt, tots junts. M'ha costat però estava en les millors mans possibles. Mans amigues. He notat la tovallola (aquella que es tira de vagades) a la punta dels dits adolorits i al cor... Però aquelles mans que no coneixia abans d'embarcar-me en aquesta aventura i que fins que no ho vaig necessitat ni m'havia plantejat la possibilitat que s'estendrien devant meu sense preguntar, m'han empés a seguir endavant i m'han recordat que la força la tenia dins, tot i que ultimamanent una rutina hostil intentés enterrar.

Veig entre llàgrimes d'emoció el cim i la resta de cordada que ha fet via...Que quan em veuen aparèixer per la cresta final, s'acosten contents per arribar els 6 junts al cim...

Abraçades, enhorabones i més emocions. En Carles i jo, fem el nostre petit homenatge en qui pensem al arribar plegats. Repartim un bocí de record i amor.

La cordada, un regal de la vida. Toubkal 4163m.

Baixem de pressa, que fa fred i estem cansadíssims. Ens permetem el luxe de relliscar, i ja que ens ho permetem, ens hi posem bé i ens tirem de cul, fent divertida i lleugera la llarga baixada que ens espera.

Ja al refugi, comentem la jugada amb altres que ens hem anat trobant en el transcurs de la pujada i/o la baixada. Gent que com nosaltres ha deixat la seva empremta al cim i d'altres que no s'hi han vist amb forces, davant d'un temps dur i una pujada sense pietat.

El dia següent emprenem el camí de tornada a Imlil, i d'allà (sempre amb la panxa contenta de Tahín) anem cap a Marraqueix, on ens esperen uns banys i unes mans disposades a fer-nos recuperar les forces i suavitzar la musculació (nois no patiu que no posaré el material gràfic).

Passegem per la plaça de Marraqueix, tot fent el guiri, sopem, ens apropem a la gran mesquita i... ja casi està. Només faltar descansar i llevar-nos per aprofitar pel Zoco abans d'abandonar aquest somni nevat...

De la cordada què puc dir: senzillament immillorable, sorprenentment fantàstica.

Gràcies nois! Ens veiem en breus, que això només ha fet que començar!

Toubkal: gracies per retornar-me l'alegria, les ganes de sentir, pels regals que tu i jo sabem que m'has fet entre silencis i ajudar-me a prendre decisions difícils.

Eskerrik asko! Gero Arte!

Distancia recorreguda: 35,06 kilòmetres

Altitud min: 1.746 metros, max: 4.172 metros

Desnivell acum. pujant: 2.507 metres, baixant: 2.480 metros

Un brindis al record!

Fa dies que no escric, però es que en aquests precisos instants les paraules sobren.

El darrer dia 30 de desembre, vam viure una gran trobada batejada com a simpàtica a la vall del nostre majestuós Balandrau, el nostre petit Everest.

Part nostra, el Balandrau

L'excusa van ser els deu anys que en ell s'hi troben saltironant amb els isards, rebolcant-se amb les pedres que animades es deixen arrossegar pel riu, flotant amb els flocs quan porucs s'ho pensen abans d'emblanquir la molsa, empentant valents la terra quan la primavera fa néixer les flors i xiulant amb el vent, persones que no deixem de recordar.

Persones que (a mi m'agrada pensar-ho així) van decidir deixar-ho tot per viure perennement en el seu somni muntanyenc; viure a les valls, entre les cimes i les fites, tifes i mapes cartogràfics. Tenint la oportunitat d'aconsellar el millor camí, d'ajudar a descobrir possibles rutes verges, il·lusionar a qui no s'havia plantejat mai fer senderisme, d'emocionar qui sempre en feia i creia que tot ho sabia.

Persones que ens van ensenyar, abans d'instal·lar-se a la vall, l'amor pels demés, el valor del compartir, del esforç, de la confiança vers un mateix i vers els companys, l'alegria de viure i la ràbia del morir.

Vam voler compartir, sense masses paraules i amb moltes expressions, aquest dia, aquests regals que perduren dintre nostre, i on millor que a la mateixa vall! Qualsevol indret, qualsevol dia pot ser ideal, però volíem estar junts, allá, tal dia com aquell.

Petits i grans i vam tenir cabuda, uns potser recordarem l'ahir, d'altres somiaven el demà, però tots vam viure el dia com un instant especial, emotiu, màgic.

Silenci, respecte, respiració, pau

Uns quants vam fer la cordada que intentaria pujar el Balandrau, que al seu torn se'ns va mostrar amable i agradable, marcant-nos el camí i suavitzant-nos la pujada, que en alguns casos no era pendent ni desnivell, sinó petits alt-i-baixos dels motors interiors. Cal dir que la companyia era immillorable, precisa, riallera, sincera, propera i com el riu flueix cercant la mar, nosaltres ascendirem com el baos quan fa fred, suaument.

La cordada ascendint una il·lusió

Sempre recolzats per la cordada que ens prosseguia, més elevada en nombre, animats pels ulls que ens cercaven entre el paisatge encuarel·lat.

Tot harmoniós perquè tant uns com els altres poguéssim fer els que ens havíem proposat fer. Somriure!

Regal que ens espera a la cima

Vam fer cim, els uns i amb els altres ens vam trobar coordinadament a la hora prevista en l'indret concret - primer trencall del riu a mà dreta, tot remuntant-lo-. Segon moment immensament emotiu i indescriptible. Uns baixant del cim, els altres a la Placa, la bodegueta. Salutacions, ànims, abraçades.

Trobada a la placa

Ja hi som tots (que els que no van pujar ja feia estona que hi participaveu)!

Buscant la casa de les flors, en mig de la neu

Ruta del bacalao comença. Traguet per aquí, flors per allà, abono més abaix. Tots junts agafant-nos de la mà, del cor, del somriure, de la fortalesa, dels silencis, del llegat.

Pavet de la muntanya

Cansats d'emocions però amb moltes reserves ens dirigim cap a Camprodon, on ens espera més gent, més emocions, menjar, paraules, cançons, imatges.

Una gran diada; UN BRINDIS AL RECORD, UNA JORNADA PER RECORDAR.

Gràcies a tots i cada un de vosaltres, per estar a la meva vida, a les seves, a les nostres.

Comparteixo una frase que he trobat...

La bellesa dels cims, la llibertat dels grans espais, els durs plaers de l'escalada, la relació i el retrobament amb la natura, resultarien pobres i a vegades amargs sense l'amistat de la cordada. La cordada constititueix un vincle material, però molt més que això: amistat fraternal, feta d'amabilitat desinteressada, de combats junts i alegries compartides.

Un altre cop Gràcies!

Camins

Parlaré un dia més de muntanya: de camins, d'il·lusions, d'amistats, d'esforços, de dificultats, ... de VIDA a la fi.

Aquest mes passat, dues muntanyetes més: el matagalls i el putuPuigsacalmdelscollons.

Ambdós amb la millor companyia possible, amb grans recompenses i dificultats també.

Matagalls, amb les nenes de l'hospi. Caminadeta i rialles i dinar de luxe per celebrar-ho!!! Vam estar uns tres horetes, des de Sant Marçal. I un dinar, repeteixo des-co-mu-nal!!Molts riures, aicafés i alguna que altra gamberrada causa del cansament.

Al següent cap de setmana a Vic i faltava gent... i allí hi érem, les nenes de la uni, per posar-li un xic més de color i esvalotar l'aviram! I assolir, a la fi, el Puigsacalm. Cim molt curiós, perquè te la capacitat de moure's i amagar-se quan el cerques. Però a la tercera va la vençuda, i vam poder passejar-lo.

Tot no va ser pla i fàcil, que la tardor fa caure les fulles i amb ella els arbres queden desprotegits, tremolosos, esquifits. S'aferren al mínim bri de verd que els queda en el pelatge, però cau, si ha de caure, i el millor és encarar-ho i veure el recorregut de l'ultim verd, que balancejant-se cau als peus.

Perquè serà justament aquella ultima espurna verdosa, qui acabarà d'abonar el terra mullat, que empentarà un any més, un centímetre més i posant les arrels de puntetes, a cercar els núvols amb les llargues mans pelades.

Camins... en companyia. Relliscades i mans amigues per suavitzar les ferides, per eixugar les llàgrimes, per compartir els dubtes i escollir per on traçar un camí plegades. Camins que de vegades es separen, de vagades es tornen tant junts que s'ha de decidir qui passa primer, qui es queda enrere. Camins en pujada, camins per fer la croqueta, i perillosos camins de baixada. Camins que semblen separar-se irremeiablement, però que a la fi, restaven separats tant sols per un roc o un arbust, punxegut o aromàtic.

Peus que troben el seu camí, deixant senders i agrandant la via, amb l'ajut i suport de peus amics. Peus que et fan entendre, que el camí és la qüestió menys important, i que és la companyia qui et fa riure i agrair el pes feixuc de la suor.

GRÀCIES NENES!

I les/els que no vareu poder venir però hi sou, evidentment, també!

L'Hospitalet - Montserrat!

Vam començar a caminar a les 18'15, sent les últims en arribar en el lloc d’inici... sent les últimes d’una llarga cua d’unes 120 persones que tenien el mateix objectiu que nosaltres, si fa o no fa: arribar a Montserrat, passant una bona estona i una caminada sota els estels, que no es volien perdre la festa, desafiant el pronòstic de pluja.

En el camí havíem de trobar-nos amb 10 controls, ubicats més o menys cada 6 kilòmetres, on rebríem aigua, suport moral i alguna cosa de menjar.

A la sortida de Cornellà del Llobregat, abandonàvem la civilització per resseguir riu amunt cap a la vall.

Primer control, i símptomes del que serien els dolors de tota la nit: L'Estela amb mal de genoll i jo de caderes, la resta de l’expedició intacta.

Estiraments on convenia però amb ritme lleuger en el pas, casi ningú ens seguia i no volíem ser les últimes i haver de caminar soles en la fosca.

Fins a les proximitats de Pallejà, vam tenir llum natural, però al poc temps vam necessitar l’ús de les lots. Experiència divertida!

Primera pujada, sota les brillants estrelles: de Castellbisbal a les Casetes de Ca n’Oliveró, primer repte a superar, l’asma de l’Estela, que sense desanimar-se decideix continuar.

Sopem a les 12 de la nit, un parell de talls de pizza i un trosset d’empanada, per Can Nicolau de Dalt. Quan continuem es fan notables els diferents ritmes de caminar i les necessitats de cada ú de seguir el seu ritme: ni es pot caminar més ràpid, ni més a poc a poc.

Decidim separar-nos en dos grups de dos, i anant pegant la xerradeta via mòbil.

La Sílvia i jo continuem, amb un pas tranquil però lleuger. A d’arribar a Olesa (al Kilòmetre 38, a les 3 de la matinada) de Montserrat, l’altre equip de l’expedició ens informa que pleguen... tristesa però més ganes d’arribar a la meta, per elles, per nosaltres, pels dolors i el cansament que sentim!!

A partir d’Olesa, el camí és fa molt pesat, insuportable a estones. Fa mal tot i el cansament s’apodera de nosaltres, sense ni deixar-nos pensar en la possibilitat d’abandonar.

Caminem a fosques, buscant les senyals del Club Muntanyenc per saber que anem per bon camí... sempre mirant uns metres per davant i somiant en veure aviat el següent control, que cada cop tarden més en arribar.

Cap a les 5’30 els primers rajos de sol, rere la muntanya de Montserrat que ens sorprèn davant nostra immòbil i esperant-nos. Ja es nostra, no podem llençar la tovallola!! Però falten encara uns 15 Kilòmetres i l’il·lusió s’omple de dubtes: Què fem aquí? Perquè patir voluntàriament?

Però entre renec i renec, veiem l’indicació de les coves de Salnitre!! Ja som a Collbató àvia!!! Em rep amb els braços oberts i em recarreguen els records... ja se perquè ho faig: Per ells, per mi, perquè em fa il·lusió, perquè he descobert els plaers de la muntanya, perquè la muntanya em regala vistes i sensacions indescriptibles!!!
Som-hi!!!

Esmorzem a les 6’30 del matí a les coves sabent que queda el tros més dur, però el més bonic i agraït. Cafè per despertar la ment, sucre per desvetllar el cos i ...últim repte!!

Pugem més ràpid que mai. Molts cops he fet el camí, però mai tant cansada, tant motivada i tant de pressa!!

A les 8 i 15 minuts veiem la meta, la gent del muntanyenc crida i ens anima, i començo a córrer, riem, riem molt, som felices i ens hem superat a nosaltres mateixes.
Ha estat un camí en grup, un projecte compartit, però a la vegada, una troballa amb un mateix, amb els propis límits i les ganes de superar-se. Moltes hores en silenci, per pensar en la vida, per fer-se preguntes i amb temps de respondre’n alguna.

Una gran experiència!!

Tota la vida pujant a Montserrat, un cop o dos per any per rebre el meu pare; enguany m’ha tocat el meu torn i ell, d’una manera o una altra, hi era per rebre’m, felicitar-me, animar-me i abraçar-me! Gràcies pare pel suport, no només en aquesta caminada, sinó pel camí de la vida.

Gràcies mare, Eliseo, Sílvia, Estela i Eilleen per compartir aquest moment tant especial per a mi!

54 Kilòmetres en 14 hores!

Ho repetiré?? És possible, que ja no queden rastres dels dolors i el patiment. Fins l'any vinent doncs!!!

Montserrat ens espera!

Una nova il·lusó, sobre camí a la meva vida. Vida compartida amb molt bona gent.

Una il·lusió que remonta temps enrere, quan de menuda i ben prontet ens llevavem per anar a rebre el pare a Montserrat després de tota la nit de caminada.

Em sentia orgullosa, de tenir el pare més fort del món!! Ell s'atrevia a més i venia si cal del matagalls, i corrents... jo il·lusionada pretenc caminar des de casa meva, fins la mateixa muntanya, la muntanya on trobaré a l'avia i recordaré al pare, acompanyada de les amistats...què es pot demanar més??

Itinerari:

Sortida del Club Muntanyenc L’Hospitalet (carrer Reforma 5) –> Av. Carrilet –> Av. Ferrocarrils Catalans –> marge esquerra riu Llobregat –> Martorell –> Olesa de Montserrat –> Collbató –>Coves del Salnitre –> Monestir de Montserrat.

Total: 54 kilòmetres.... 154 riures, 5,4 patiments, 540 records.

L'aventura de viure!

Divendres, dues hores més tard de la prevista, ens vam trobar al bar de turno de Ripoll el dos il·lusionats de la cordada.

De seguida vam iniciar el camí cap a Tregurà de dalt, on buscaríem un lloc pla per posar el fre de ma a la fragoneta, sopar i dormir-hi. I així ho vam fer. A la una de la matinada, estaven al xill-out de la frago escalfant una sopa de debò (no d'aquelles de sobre, no, que ja anem tenint una edat!) i de seguida a enfundar-nos en els sacs i a clapar ben arronsats, que fred no em vam passar però estirats del tot tampoc va ser possible.

Amb la llum del dia, els primers esbossos d'activitat. Obrim la porta del darrera de la nostra petita cabana de llautó i... el millor despertar en molt temps! Les valls del Ripollès precioses se'ns regalaven!

Esmorzar i cames ajudeu-nos! El Balandrau assolellat ens crida. Te ganes de notar-nos els somriures!

Peus del Balandrau.

Comencem a caminar sobre les 11'30 del matí. Clapes de neu a la carretera, el camí queda a ma dreta del Balandrau, ple de neu que pronostica un risc d'allaus massa important 4 sobre 5. Abandonem la furgoneta (1) i decidim pujar per la carena directament doncs no hi ha neu, als peus de la muntanya. Per senders de vaca, anem fent camí, fins que un parell d'hores més tard fem el cim!! Deuen ser les 2'30h (2). Un cim ja ennuvolat per la boira que no es vol perdre la celebració!

Brindis i alegries, en mig de la borratxera emblanquinada.

Comencem a baixar i atrets per una força misteriosa iniciem la gimcana: A 5 metres no hi veiem i així torcem el camí i a cegues ens trobem en una vall que no coneixem. La boira ens respecta i sota els peus de la gran “V” on ens trobem ens imaginem un camí. Els camins duen sempre a algun lloc i cap a algun lloc decidim anar. Travessem pous de neu, i ens empassem les ganes de cridar! Peró vigilats pels follets de la muntanya aprenem a superar-nos i prendre les millors decisions.

El camí pels que ens guiem.

A les 6 toquem el primer camí civilitzat i amb ell retorna l'alegria!!! Quin joc de proves ens havien preparat sense avisar! Que bé s'ho han passat els follets analitzant com ens movíem i quines decisions preníem! Hem passat la prova i una hora més tard se'ns regala una senyalització! Hi ha vida humana a 1'30h! (3)

Indicació que ens dona una idea del que hem fet: 6'15 Tregurà, sense passar pel Blandrau i seguint un camí amb poc desnivell...

Queralbs ens espera, i amb ell uns grans amics que venen a abraçar-nos i assecar-nos el suor! Gràcies Jordi i Assumpta! (4)

Dormim i comentem la jugada a Nevà, on esbrinem que és el que hem fet, quin senders ens han presentats els juganers de la vall del Balandrau! Qua gamberros! Ens han fet patir de valent, però de tot se'n aprèn: la vida és preciosa i l'aventura amb seny ensenya a seguir podent somiar amb més aventures!

Diumenge a les 13h recuperem la fragoneta, 25 hores més tard però intacte ens esperava.

Soc feliç, perquè el cervell ha superat quelcom impensable; sobreposar la por a les ganes de viure i sentir! Bona companyia i final feliç!

Ruta final: del punt 1 al 4. Ruta que havíem de seguir del punt 1 al 2 i del 2 al 1. Resum: gincana!

El cel del Montseny!!

La segona sortida del C.A.M.P (Colla d'Amics/es Muntanyerus i Parranderus) tenia com a objectiu assolir el cel del Montseny.

Ens vam trobar a les 8'30 del dissabte 17 d'Abril a Hospitalet per fer el café matinal i concretar els últims preparatius.

Vam anar amb dos cotxes, 5 persones, tó mujer: La Montse, l'Anna, l'Alba, la Marina i jo. Per a poder optar si era el cas, a separar-nos al haver assolit el Turó de l'Home i les Ajudes, i la Marina i jo seguir la ruta i completar el Triplet fent el Matagalls.

La Montse i jo lliures de pecat i amb les mans netes! L'Alba no se sap... ja que no s'havia dutxat. Jejej!

Vam arribar a Santa Fè sobre les 11 i ens vam posar a caminar.

L'excursió s'inicia amb una fageda preciosa a l'estiu però a inicis de primavera és massa seca encara per emocionar-se... ara... no te desperdici el joc que tenen les fulles caigudes!!

En una horeta ja divisarem la cima del Turo del Home, de 1706,7 metres, que en qüestió de mitja horeta més vam assolir. Óstia!! però suant heeeeee??!! Al tenir un dia no massa propici gaudia de la solitud de tant sols uns quants grups de caminants. Pocs cotxes, per sort.

Un parell de fotos per naltros i una massacre de fotos per un grup que també estaven a dalt.

I ji ji, ja ja vam seguir caminant, ja ens quedava resseguir la carena fins les Agudes, d'uns 1703 metres, amb l'últim tram empedrat. Mitja horeta més i ja el teníem!

Les agudes amb més gent, uns tres grups de caminants silenciosos. Vam menjar una mica, vam descansar i sant tornem-hi!! que el dinar al cotxe ens espera!

Vam optar per baixar per una altre camí que el de pujada, per fer-la mes amena i divertida... i renoi si vam riure!! jeje!! L'Anna, va apuntar que anàvem bé de preu (jajaj!) i vam fer el borinot amb les fulles.

Quin fullón que vam armar!!

Amb 3'30 havíem fet les dues cimes, i a la fageda del inici vam dinar.

Ens vam separar a les 15'30, unes a degustar el cafetó i les altres dues matades a seguir la penitència... cap al Matagalls!!

Ens feia molta il·lusió fotre'ns canya i fer el triplet, però quan vam començar a caminar no trobavem motius per tal calvari!! Quin mal de tot! Quina falta d'energia!! Perquèeeeeee?? Però després de la gran i empinada fageda que dona inici també al Matagalls, vam començar a respirar i entendre que no era per orgull que ho fèiem sinó per ganes!!

Una hora i mitja de pujada per arribar a la creu del Matagalls, a 1678 metres d'alçada, fea, fea, semblava una taula d'aquelles de beneir la missa. Amb un mapa del que es veia des d'allà d'alt si no fore pels núvols que de tant en tant ens feien la guitza, però que tant s'agraïen quan la costa ens feia suar com comdemnades.

La baixada, matadora la vam fer tant de pressa i agradable com vam poder, però no ens quedaven forces ni per a cantar.

Vam arribar al cotxe, sobre les 6'30 de la tarda, després de 7 hores de caminar, felices i relaxades.

En total 19, 38 kilometres recorreguts, 1281 metres de desnivell acumulat, en 7 hores i algo.

Gràcies nenes!! He rigut molt i el meu cos i la meva ment us ho agraeix!!

Pròxima parada.... Bastiments!! El Pirineu ens espera!!!