divendres, 12 de març del 2010

El primer de la cordada!


Fa poc m'he acabat un llibre que he tardat 10 anys a poder-me'l llegir: 10 anys preparant-me per resseguir unes lletres amb els ulls; 10 anys per poder entendre el que s'hi deia; 10 anys per poder imaginar els paisatges i els personatges: 10 anys per poder somriure en mig del dolor de les frases tremoloses: 10 anys per poder escolar el vent gelat de les muntanyes... 10 anys i m'he sentit amb el valor i les ganes que un dia disposaren en les meves mans.

Fa molts anys, més de vint (collons, com passen els anys, jo que soc una xabala...) em regalaren un llibre que no podia entendre, ni llegir. No era el meu aniversari, ni cap dia especial, cap dia concret. Senzillament un dia que va transcórrer sense cap minúscula alteració del que havia de ser un dia normal. Un dia. Un dia de febrer. Un senzill u de febrer. Un u de febrer de 1988.

Un senzill dia que duré gravat per sempre més a la pell de la meva memòria. Un senzill dia en que un pare regala un llibre a la seva filla. Un llibre que no havia de ser llegit fins anys més tard. Un pare que atorgà un conjunt de fulls aparentment escrits en tinta d'impremta, però ara, vint anys després del primer contacte, i deu anys intentant l'ascens per les seves vertiginoses pàgines penso que era un recull de fulls en blanc.

Fulls que s'han anat escrivint conforme jo creixia, conforme altres vivien i experimentaven, conforme la neu quallava i es desfeia. Els floc arrancats de les fites més altes, esbossaven unes lletres, que anaven a parar barrejades amb destresa dintre d'aquest tresor que ara guardo en el meu cor.

Lletres que em volien dir alguna cosa important. Lletres que s'han fet llegibles quan he estat preparada per entomar-les i absorbir-les. Amor a la muntanya, ja ho posava a la dedicatòria. Amor als riscos i a les alegries.

Soc feliç de, per fi, haver-lo pogut llegir, de dur-lo dintre. Ara que més que estimar la muntanya la començo a sentir part de mi. Potser fins ara l'he viscut com a manera de demostrar a algú que ja no hi és, que l'estimo, que el penso. Potser, penso ara, fins fa poc hi anava per ell, no per mi.
I és ara quan veig que ho faig per mi. Quan noto el que m'aporta respirar-la, suar-la, jugar-la, preparar-la, imaginar-la. Vitalitat, ganes de viure, força per encarar el dia a dia, energia per capgirar les coses que em preocupen.

Ara la sento meva, i ara puc llegir les seves paraules, puc entendre-les per que les compartim.

Gràcies.

1 comentari:

Iknasi ha dit...

Ei Minuda m'alegra saber que has pogut gaudir i aprendre del llibre i vore lo que has crescut en tantes coses. Ara que ja estàs preparada, a disfrutar de la muntanya i de tot lo que vingue que segur que serà estupendo.

Seguix caminant, xalant, saltant i rient, que això és bo per a tu i molta gent!!!

Un besito!