Iaia... la meva iaiona...

Intentaré explicar una mica, qui erets iaia, però de ben segur tot i totes tindríeu alguna cosa a dir, doncs has estat una dona de les que podem dir que brillaven amb llum pròpia.

Per a mi sempre vas ser una àvia, des de que els teus néts vam néixer. Però abans ja erets dona i mare i ara més tard besàvia. Peró sempre, coincidiríem tots i per sobre de tot, vas ser amiga.

Vas néixer a Collbató, t'encantava explicar-ho, en una masia que encara ara resta als peus de Montserrat, la teva muntanya, tant nostra ja.

Orgullosa del pare que tants pocs anys vas poder gaudir, la història la sabem molts doncs no vas deixar que s'oblidés, i no ho oblidarem.
Vas venir amb la teva mare a la Bordeta, Sants, barri de camps i tramvies, on vas ser carnissera. Però en el que realment gaudies era el treballar les relacions socials.

La reina de Santa Llúcia, ens vas fer anar de bòlid i amb les “mans de plom” per “llepar-te els bigotis amb calerons frescos” com deies.
Miss Sant Medir, repartint il·lusió a grapats, contagiant a tots aquells qui t'envoltàvem.
Per Begues passejant, jugant a petanca i per les tardes alguna partida a la oca, el parchis o al memori, fent trampes per passar-t'ho millor. I fer-nos enfadar una mica, que sinó era avorrit.
Anant al gimnàs, més ben dit esperant els esmorzars que el precedien. Els dinars als Moncho's, els matins frenètics de la plaça a la perruqueria... a les tardes? A tots els llocs imaginables i inpensables.
Luz de gas? Concert de hip hop? Rock? Perquè no!!?

No has parat de fer coses i t'enfadaves si algun de nosaltres fèiem alguna cosa sense avisar-te.
I és que no era fàcil seguir-te!!
Només cal imaginar-se al avi, al Joan, esbufegant darrere teu intentant seguir el teu pas ferm i vital, en qualsevol dels viatges que vau fer.
I mai en tenies prou, sempre en volies mes. Incansable.

Sempre endavant en les adversitats, tant si feia sol o nevava.
I de tu n'hem aprés, o n'hem d'aprendre, a ser optimistes i valents.
Has viscut al 150% i amb això podrem recordar-te tranquils i contents.

Riallera, de somriure contagiós quan arrancaves. Activa i il·lusionada per viure, per això suposo t'ha costat tant marxar.

Podria dir moltíssimes coses de tu, anècdotes sobretot, però res estaria a l'altura del que ens has aportat i estic segura que molts dels que estem avui, aquí, teniu un sense-fi de records guardats i un fotimer de motius per recordar-te amb un gran somriure.

Hi havia algú, amb qui us vau estimar molt, que per a fer-te empipar et deia Xoriguera, un de tants noms amb els que t'hem batejat: Montserrat, Montse, mama, ávia, iaia, abuela, iaiona, iaia piruli, nenita... però Xoriguera és com ara t'imagino.
Amb la “mosca al nas” vas haver de buscar el significat al diccionari i vas somriure, alleugerida, al descobrir que era un ocellet, menut i piuler.
I és així com ara et penso, volant per les muntanyes de Montserrat, anant a visitar alguna que altra muntanya i saludant, aturant-te a la famosa olivera on volies descansar.
Ara la feina serà nostra, encertar-la i descobrir quina de les milers és. I desxifrar si en realitat no et referies a una gran alzina. Ens deixes deures per fer, però els entomem amb ganes!

Has fet tot el que has pogut i més, fins que les teves cames t'han traïcionat, i es que les has desgastat de viure.
Que t'expliquessin les coses mai va ser per a tu, sinó viure-les, riure-les, emocionar-les, ballar-les... Per això, deixant el teu fràgil cos, has decidit aprendre a volar, per poder fer el que sempre havies desitjat: estar en tot moment, a tot arreu, amb tots i cada un de nosaltres.
La primera en assabentar-te de tot, no perdre't ni un esdeveniment, saber què fem i apuntar-te.
Ara, per fi, podràs saber què fem, on, amb qui i quan.

No cal que piquis mai a la porta, la meva finestra sempre estarà oberta per a tu. I estic segura que poques finestres trobaràs tancades.

Gràcies iaia.
Sóc qui soc, gràcies a tu
i estic segura, que no soc la única.

Xènia
14-16 de març de 2010.