dilluns, 4 d’abril de 2011

Toubkal, جبل توبقال!!

El passat mes de març, empesa per les ganes de conèixer nous paratges, persones, vivències i muntanyes(no mentirem tampoc) em vaig embarcar en una aventura atlètica (etimològicament ve dels Atlas no?) sense rumiar-m'ho massa.

Amb necessitat de desconnectar de la ciutat i marxar ben lluny, respirar mentalment i notar la vida altre cop a prop, vaig dir que si a tot, sense preguntar massa. Em deixava arrossegar per una gran persona amb la que hi confio a cegues,que m'estima molt i és corresposta. El millor mestre que podia escollir, per posar a prova les forces i les ganes de lluitar.

La muntanya; aquells relleus que no em canso de resseguir amb la mirada, l'aire que em regala i que m'acarona el cos posant-me la pell de gallina, els seus silencis replets de record i d'espai per encarar l'endemà, els colors més purs que coneixen els meus sentits i l'esforç i plaer que en ella el meu cos experimenta fa què en ella s'hi trobi una de les meves fonts energia positiva. Energia que juntament amb la que m'aporta la gent que sense demanar res a canvi estima i somriu pel carrer, conflueix en aquesta cascada de vitalitat que de vegades sembla inesgotable però que últimament estava fent pampallugues: el meu somriure.

Soc una romanticona, perdoneu... anem al gra.

Doncs sense saber massa, em vaig trobar el dia acordat (12 de març) a les 5'30 del matí al aeroport de Barcelona, amb una motxilla plena de catxarros en plan “sonajero” metàlic i roba d'inuit.

Allà mateix em presentaren la resta de components de l'aventura: Guillermo, Jaume, Gonzalín, Raül i el molt honorable Carles. I “muak”, “muak”, “muak”... i au, a córrer que l'avió no està per romanços. Seiem als seients i jo que començo a posar-me nerviosa... com es deia aquell... com es deia l'altre... ja podré seguir-los el pas? Ui, Ui, ja comencen a fer trapelladures els meus nervis, les meves pors i les meves il·lusions adormides...

Tot patim patam patum, aterrem i arribem amb taxi a Imlil;poble on comença l'aventura! Nervis i ganes a flor de pell!!

Dinem Tahín i botes cordades; que ens espera la primera caminada fins el refugi. Imlil a 1740 metres d'alçada, el refugi a 3205 metres,un total d'unes 4 horetes i 1500 metres de desnivell, a pas tranquil i paisatge encantador, màgic, curiós, rural, nevat al final.

Vistes del sol llevant des del refugi.

Arribem sobre les 7 al refugi. Primera alegria! Ens arremanguem devant d'un mapa, preguntant i imaginant-nos quin dia tindrem. Els dies son complicats, molta neu, risc d'allaus recents però bon pronòstic pel nostre dia. Sopem, fem les primeres relacions socials i a descansar entre roncs, que els dia següent ens espera un bon repte: el Toubkal!

Despertem, esmorzem i em penso que ja vaig començar a plorar (no recordo quan vaig deixar de ser persona per convertir-me en unes hores en riu de sentiments).

Dia net, molta neu i vent fort. Caminem atents tant sols a les passes del que duem al devant, que no ens és permès relliscar. De tant en tant, pausa per respirar i veure on estem...què estem fent! Moments màgics trencats per la necessitat de seguir caminant i no perdre l'equilibri i el ritme.

Una cordada excel·lent, repleta de silencis, mirades plenes de complicitats i mans

disposades a entregar forces. Mirades desconegudes amb quelcom indescriptible: el respecte. Ànims i una unió entre persones desconegudes que sorprenen i emocionen. Només li faltava això a la lloca!

Ploro. Perquè plores? Perquè m'he emocionat...

Ploro. Perquè plores? Perquè em fan mal les mans.

Ploro. Perquè plores? Perquè és molt maco, tot!

Ploro. Perquè plores? Perquè no puc més...

Ploro. Perquè plores? Perquè estem a prop d'aconseguir-ho!!

Ploro. No pregunten, perquè saben la resposta. Després de quatre llargues hores, estem a dalt, tots junts. M'ha costat però estava en les millors mans possibles. Mans amigues. He notat la tovallola (aquella que es tira de vagades) a la punta dels dits adolorits i al cor... Però aquelles mans que no coneixia abans d'embarcar-me en aquesta aventura i que fins que no ho vaig necessitat ni m'havia plantejat la possibilitat que s'estendrien devant meu sense preguntar, m'han empés a seguir endavant i m'han recordat que la força la tenia dins, tot i que ultimamanent una rutina hostil intentés enterrar.

Veig entre llàgrimes d'emoció el cim i la resta de cordada que ha fet via...Que quan em veuen aparèixer per la cresta final, s'acosten contents per arribar els 6 junts al cim...

Abraçades, enhorabones i més emocions. En Carles i jo, fem el nostre petit homenatge en qui pensem al arribar plegats. Repartim un bocí de record i amor.

La cordada, un regal de la vida. Toubkal 4163m.

Baixem de pressa, que fa fred i estem cansadíssims. Ens permetem el luxe de relliscar, i ja que ens ho permetem, ens hi posem bé i ens tirem de cul, fent divertida i lleugera la llarga baixada que ens espera.

Ja al refugi, comentem la jugada amb altres que ens hem anat trobant en el transcurs de la pujada i/o la baixada. Gent que com nosaltres ha deixat la seva empremta al cim i d'altres que no s'hi han vist amb forces, davant d'un temps dur i una pujada sense pietat.

El dia següent emprenem el camí de tornada a Imlil, i d'allà (sempre amb la panxa contenta de Tahín) anem cap a Marraqueix, on ens esperen uns banys i unes mans disposades a fer-nos recuperar les forces i suavitzar la musculació (nois no patiu que no posaré el material gràfic).

Passegem per la plaça de Marraqueix, tot fent el guiri, sopem, ens apropem a la gran mesquita i... ja casi està. Només faltar descansar i llevar-nos per aprofitar pel Zoco abans d'abandonar aquest somni nevat...

De la cordada què puc dir: senzillament immillorable, sorprenentment fantàstica.

Gràcies nois! Ens veiem en breus, que això només ha fet que començar!

Toubkal: gracies per retornar-me l'alegria, les ganes de sentir, pels regals que tu i jo sabem que m'has fet entre silencis i ajudar-me a prendre decisions difícils.

Eskerrik asko! Gero Arte!

Distancia recorreguda: 35,06 kilòmetres

Altitud min: 1.746 metros, max: 4.172 metros

Desnivell acum. pujant: 2.507 metres, baixant: 2.480 metros