dimarts, 12 d’octubre del 2010

Camins

Parlaré un dia més de muntanya: de camins, d'il·lusions, d'amistats, d'esforços, de dificultats, ... de VIDA a la fi.

Aquest mes passat, dues muntanyetes més: el matagalls i el putuPuigsacalmdelscollons.

Ambdós amb la millor companyia possible, amb grans recompenses i dificultats també.

Matagalls, amb les nenes de l'hospi. Caminadeta i rialles i dinar de luxe per celebrar-ho!!! Vam estar uns tres horetes, des de Sant Marçal. I un dinar, repeteixo des-co-mu-nal!!Molts riures, aicafés i alguna que altra gamberrada causa del cansament.

Al següent cap de setmana a Vic i faltava gent... i allí hi érem, les nenes de la uni, per posar-li un xic més de color i esvalotar l'aviram! I assolir, a la fi, el Puigsacalm. Cim molt curiós, perquè te la capacitat de moure's i amagar-se quan el cerques. Però a la tercera va la vençuda, i vam poder passejar-lo.

Tot no va ser pla i fàcil, que la tardor fa caure les fulles i amb ella els arbres queden desprotegits, tremolosos, esquifits. S'aferren al mínim bri de verd que els queda en el pelatge, però cau, si ha de caure, i el millor és encarar-ho i veure el recorregut de l'ultim verd, que balancejant-se cau als peus.

Perquè serà justament aquella ultima espurna verdosa, qui acabarà d'abonar el terra mullat, que empentarà un any més, un centímetre més i posant les arrels de puntetes, a cercar els núvols amb les llargues mans pelades.

Camins... en companyia. Relliscades i mans amigues per suavitzar les ferides, per eixugar les llàgrimes, per compartir els dubtes i escollir per on traçar un camí plegades. Camins que de vegades es separen, de vagades es tornen tant junts que s'ha de decidir qui passa primer, qui es queda enrere. Camins en pujada, camins per fer la croqueta, i perillosos camins de baixada. Camins que semblen separar-se irremeiablement, però que a la fi, restaven separats tant sols per un roc o un arbust, punxegut o aromàtic.

Peus que troben el seu camí, deixant senders i agrandant la via, amb l'ajut i suport de peus amics. Peus que et fan entendre, que el camí és la qüestió menys important, i que és la companyia qui et fa riure i agrair el pes feixuc de la suor.

GRÀCIES NENES!

I les/els que no vareu poder venir però hi sou, evidentment, també!

1 comentari:

anneta ha dit...

OOOHHH carinyo !!! La veritat es que jo t'acompanyaria al final del mon si m'ho demanesis!!!
La veritat es que ens ho varem passar genial i ens ho seguirem passant sempre que ens estimem.