En veritat no cal que digui res...Callo i observo, somric mentre una llàgrima, com el riu per la vall, fa el seu recorregut.
Per qui em coneix: no cal que pronuncii res.
Per qui no sap qui soc, ni d'on vinc, només us diré que: l'estimo amb totes les forces de la meva impotència. L'estimo, amb tota la ràbia de la meva pena. L'estimo, amb tota l'alegria dels habitants que la passegen.La sobrevolo, amb la grandiositat del meu record. Amb les plomes de la meva innocent infantesa, amb la cautela de la meva nuesa.
Ahir hi vaig estar, amb una molt millor que bona companyia. Gràcies!
La vam respirar, i escoltar, beure i caminar, suar i riure, cantar i plorar. Amb totes les forces que el record em regala.
No cal dir res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada