Camins

Parlaré un dia més de muntanya: de camins, d'il·lusions, d'amistats, d'esforços, de dificultats, ... de VIDA a la fi.

Aquest mes passat, dues muntanyetes més: el matagalls i el putuPuigsacalmdelscollons.

Ambdós amb la millor companyia possible, amb grans recompenses i dificultats també.

Matagalls, amb les nenes de l'hospi. Caminadeta i rialles i dinar de luxe per celebrar-ho!!! Vam estar uns tres horetes, des de Sant Marçal. I un dinar, repeteixo des-co-mu-nal!!Molts riures, aicafés i alguna que altra gamberrada causa del cansament.

Al següent cap de setmana a Vic i faltava gent... i allí hi érem, les nenes de la uni, per posar-li un xic més de color i esvalotar l'aviram! I assolir, a la fi, el Puigsacalm. Cim molt curiós, perquè te la capacitat de moure's i amagar-se quan el cerques. Però a la tercera va la vençuda, i vam poder passejar-lo.

Tot no va ser pla i fàcil, que la tardor fa caure les fulles i amb ella els arbres queden desprotegits, tremolosos, esquifits. S'aferren al mínim bri de verd que els queda en el pelatge, però cau, si ha de caure, i el millor és encarar-ho i veure el recorregut de l'ultim verd, que balancejant-se cau als peus.

Perquè serà justament aquella ultima espurna verdosa, qui acabarà d'abonar el terra mullat, que empentarà un any més, un centímetre més i posant les arrels de puntetes, a cercar els núvols amb les llargues mans pelades.

Camins... en companyia. Relliscades i mans amigues per suavitzar les ferides, per eixugar les llàgrimes, per compartir els dubtes i escollir per on traçar un camí plegades. Camins que de vegades es separen, de vagades es tornen tant junts que s'ha de decidir qui passa primer, qui es queda enrere. Camins en pujada, camins per fer la croqueta, i perillosos camins de baixada. Camins que semblen separar-se irremeiablement, però que a la fi, restaven separats tant sols per un roc o un arbust, punxegut o aromàtic.

Peus que troben el seu camí, deixant senders i agrandant la via, amb l'ajut i suport de peus amics. Peus que et fan entendre, que el camí és la qüestió menys important, i que és la companyia qui et fa riure i agrair el pes feixuc de la suor.

GRÀCIES NENES!

I les/els que no vareu poder venir però hi sou, evidentment, també!

Alvarito...

Fa dies que et penso... reunit amb d'altres que no oblido, mai.

Un espai tindràs sempre a la meva vida, en les nostres, perquè vas aparèixer en elles sense haver de picar a la porta. I aquí segueixes, en el nostre record. Gràcies.

Comparteixo aquesta, una de tantes coses que ens has regalat:

BREU AUTOBIOGRAFIA

Calma. Pau. Paradís. Calma, pau i paradís. Passadís. Passadís i passo amb calma i tengo alma,… i m’arrossego feliç. Ah si!!!... Felicitat. Paradís. Somriures, queviures i una cançó. Cançó sense soroll, ni camions ni portaavions ni Oh my god… Calma, pau, paradís i felicitat, i cançó. Sense entrebancs a la cremallera, ni flors pansides, ni dents q cauen per golaferia,… Paradís? Laberint sense dents que somriuen? Època de Pau de pastís… és el goig d’espelmes que sonen a boques que riuen….. (diuen)… … Yeah. Sinceritat o aspiradora? Lluita, de contraris, lluita de germans ..… ……. Y por supuesto, el Sol. Paradís. Pa París, volveremos. Promesa. Llengua i precipitació. Cultura i banderes? Ufff…. El segon xacra activadíssim, estàs fet un xaval. No more crying. El so pur. El meu somni, sempre desde l’aire,.. aladelta i dies de papadelta (menudos toyacos). Electroendolls i multientrades q no vull sentir aprop. Pop, i chocos i gambes a la planxa. La panxa, un mon en constant mutació. M’enyoro a mi mateix??? M’estic buscant? Són necessaris tan kilòmetres? Tantes hores de carallibre? Cuba Libre asere… Te llevo dentro y tus seis cuerdas no dejarán de seducirme… You are the sunshine of my life,… eskarri kasko,… el teu so siempre cerca, lo puedo tocar. Energia,… punk’s not dead… dit i fet.
Respiració, ……….. expiració, ………….. Sístole y diàstole… Y la pared Blanca,…. Como Cadiz o Granada. (atracció meridonal prenne).
Open your mind,… Em quedo aquí… Open your mind. T’estimo.

Un petó, Alvarito. Allí on estiguis, movent-te amb el so, pedalejant amb el vent... Gràcies.

¿Y si las historias de niñ@s fueran,
de lectura obligatória para adult@s?

¿Seriamos realmente capaces de aprender
lo que, desde hace tanto tiempo venimos enseñando?

J.Saramago

L'Hospitalet - Montserrat!

Vam començar a caminar a les 18'15, sent les últims en arribar en el lloc d’inici... sent les últimes d’una llarga cua d’unes 120 persones que tenien el mateix objectiu que nosaltres, si fa o no fa: arribar a Montserrat, passant una bona estona i una caminada sota els estels, que no es volien perdre la festa, desafiant el pronòstic de pluja.

En el camí havíem de trobar-nos amb 10 controls, ubicats més o menys cada 6 kilòmetres, on rebríem aigua, suport moral i alguna cosa de menjar.

A la sortida de Cornellà del Llobregat, abandonàvem la civilització per resseguir riu amunt cap a la vall.

Primer control, i símptomes del que serien els dolors de tota la nit: L'Estela amb mal de genoll i jo de caderes, la resta de l’expedició intacta.

Estiraments on convenia però amb ritme lleuger en el pas, casi ningú ens seguia i no volíem ser les últimes i haver de caminar soles en la fosca.

Fins a les proximitats de Pallejà, vam tenir llum natural, però al poc temps vam necessitar l’ús de les lots. Experiència divertida!

Primera pujada, sota les brillants estrelles: de Castellbisbal a les Casetes de Ca n’Oliveró, primer repte a superar, l’asma de l’Estela, que sense desanimar-se decideix continuar.

Sopem a les 12 de la nit, un parell de talls de pizza i un trosset d’empanada, per Can Nicolau de Dalt. Quan continuem es fan notables els diferents ritmes de caminar i les necessitats de cada ú de seguir el seu ritme: ni es pot caminar més ràpid, ni més a poc a poc.

Decidim separar-nos en dos grups de dos, i anant pegant la xerradeta via mòbil.

La Sílvia i jo continuem, amb un pas tranquil però lleuger. A d’arribar a Olesa (al Kilòmetre 38, a les 3 de la matinada) de Montserrat, l’altre equip de l’expedició ens informa que pleguen... tristesa però més ganes d’arribar a la meta, per elles, per nosaltres, pels dolors i el cansament que sentim!!

A partir d’Olesa, el camí és fa molt pesat, insuportable a estones. Fa mal tot i el cansament s’apodera de nosaltres, sense ni deixar-nos pensar en la possibilitat d’abandonar.

Caminem a fosques, buscant les senyals del Club Muntanyenc per saber que anem per bon camí... sempre mirant uns metres per davant i somiant en veure aviat el següent control, que cada cop tarden més en arribar.

Cap a les 5’30 els primers rajos de sol, rere la muntanya de Montserrat que ens sorprèn davant nostra immòbil i esperant-nos. Ja es nostra, no podem llençar la tovallola!! Però falten encara uns 15 Kilòmetres i l’il·lusió s’omple de dubtes: Què fem aquí? Perquè patir voluntàriament?

Però entre renec i renec, veiem l’indicació de les coves de Salnitre!! Ja som a Collbató àvia!!! Em rep amb els braços oberts i em recarreguen els records... ja se perquè ho faig: Per ells, per mi, perquè em fa il·lusió, perquè he descobert els plaers de la muntanya, perquè la muntanya em regala vistes i sensacions indescriptibles!!!
Som-hi!!!

Esmorzem a les 6’30 del matí a les coves sabent que queda el tros més dur, però el més bonic i agraït. Cafè per despertar la ment, sucre per desvetllar el cos i ...últim repte!!

Pugem més ràpid que mai. Molts cops he fet el camí, però mai tant cansada, tant motivada i tant de pressa!!

A les 8 i 15 minuts veiem la meta, la gent del muntanyenc crida i ens anima, i començo a córrer, riem, riem molt, som felices i ens hem superat a nosaltres mateixes.
Ha estat un camí en grup, un projecte compartit, però a la vegada, una troballa amb un mateix, amb els propis límits i les ganes de superar-se. Moltes hores en silenci, per pensar en la vida, per fer-se preguntes i amb temps de respondre’n alguna.

Una gran experiència!!

Tota la vida pujant a Montserrat, un cop o dos per any per rebre el meu pare; enguany m’ha tocat el meu torn i ell, d’una manera o una altra, hi era per rebre’m, felicitar-me, animar-me i abraçar-me! Gràcies pare pel suport, no només en aquesta caminada, sinó pel camí de la vida.

Gràcies mare, Eliseo, Sílvia, Estela i Eilleen per compartir aquest moment tant especial per a mi!

54 Kilòmetres en 14 hores!

Ho repetiré?? És possible, que ja no queden rastres dels dolors i el patiment. Fins l'any vinent doncs!!!

Montserrat ens espera!

Una nova il·lusó, sobre camí a la meva vida. Vida compartida amb molt bona gent.

Una il·lusió que remonta temps enrere, quan de menuda i ben prontet ens llevavem per anar a rebre el pare a Montserrat després de tota la nit de caminada.

Em sentia orgullosa, de tenir el pare més fort del món!! Ell s'atrevia a més i venia si cal del matagalls, i corrents... jo il·lusionada pretenc caminar des de casa meva, fins la mateixa muntanya, la muntanya on trobaré a l'avia i recordaré al pare, acompanyada de les amistats...què es pot demanar més??

Itinerari:

Sortida del Club Muntanyenc L’Hospitalet (carrer Reforma 5) –> Av. Carrilet –> Av. Ferrocarrils Catalans –> marge esquerra riu Llobregat –> Martorell –> Olesa de Montserrat –> Collbató –>Coves del Salnitre –> Monestir de Montserrat.

Total: 54 kilòmetres.... 154 riures, 5,4 patiments, 540 records.

FICMA 2010!!

La setmana vinent als cinemes Alexadra, BCN, es celebra la 17a edició del FICMA, el Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient (FICMA) es va fundar a Barcelona el 1993.

El FICMA és el festival de cinema de medi ambient amb més edicions celebrades al món –només després del Festival de Washington– i es situa com el més antic d’Europa en el seu gènere. Festival reconegut internacionalment, l’any 2000 el FICMA va rebre el Prince´s Award, premi de la Comunitat Europea, atorgat per l’Agència Europea del Medi Ambient de la CE i la Fundació Prince´s Award.
El FICMA és el fundador de la major i més important xarxa mundial de festivals d’aquest gènere: la EFFN (Environmental Film Festival Network), integrada per festivals de països com els Estats Units, Argentina, Perú, Espanya, Portugal, Ghana, Israel, França i Mèxic, que permet mantenir un vincle de col·laboració i solidaritat entre els esdeveniments, així com ser un punt de referència internacional de la més rigorosa actualitat del cinema i el medi ambient a la xarxa.

El FICMA va obrir una finestra per a donar a l’audiovisual el paper d’educar, sensibilitzar i denunciar, a més d’entretenir. Des de llavors, manté i defensa que “el medi ambient és un dret humà”, un bé comú amb la rellevància i importància que té per a la nostra vida i la del planeta. L’ecologia, la cultura, l’economia, els processos migratoris, les guerres, la tala indiscriminada de boscos, les qüestions socials, entre tantes altres coses, conformen l’essència per la qual aquest festival va sorgir i va començar el seu camí fins a l’actualitat.

Ha impulsat iniciatives conjuntes amb la Fundació Robert Redford i el Festival de Sundance, amb Tree Media –productora de Leonardo DiCaprio–editant un DVD de distribució gratuïta amb dos curts produïts per l’actor, i col·labora de forma activa en l’ensenyament i l’educació mitjançant la més gran videoteca del món (més de 4.000 produccions cedides pels autors i productors amb aquesta fi).

Durant aquests 17 anys del FICMA, moltes persones del món de la política, dels drets humans i de la cinematografia mundial s’han donat cita per donar el seu suport, la seva solidaritat i aportar, des de la seva trinxera, el seu gra de sorra. Entre ells, podem destacar “els nostres padrins i ambaixadors”: els actors Martin Sheen, Daryl Hannah i Daphne Zuniga. També hem tingut l’honor de compartir amb Goldie Hawn, Fernando Trueba, Hebe de Bonafini, Jeremy Irons, Charris Ford, Steve Macurry, Jorge Preloran, Paco Feria, Paul Laverty, Ken Loach, Icíar Bollaín, Lola Ames, Barbara Williams, María Miró i Ingrid Rubio, així com d’interactuar activament amb entitats com Green Cross International, Madres de la Plaza de Mayo, Greenpeace International, Fundació Cousteau i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). El FICMA ha estat també el primer festival a engegar una política d’adquisicions, fent-hi participar les grans cadenes de televisió mundials com ara National Geographic Channel, Discovery Channel, HBO, TVE, Odissea i Arte, entre moltes altres.

El FICMA ha donat els seus primers passos com un projecte preocupant i molest per a alguns; necessari i saludable per a uns altres. Amb els anys i el caminar, es va anar fent una realitat internacionalment reconeguda i referenciada. Avui, en el llindar de les dues dècades del seu naixement, podríem dir que el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient, popularment conegut com FICMA, és més que una realitat: és un servei públic necessari i compromès.

del 1 al 6 de juny, doncs tenim cita amb els nostres ulls, i cervells crítics al cinema Alexandra i al FNAC el triangle!!

Per més informació, consulteu a: www.ficma.com o telefoneu-me (digue'm que estaré per allà... treballant i xalant!)

L'aventura de viure!

Divendres, dues hores més tard de la prevista, ens vam trobar al bar de turno de Ripoll el dos il·lusionats de la cordada.

De seguida vam iniciar el camí cap a Tregurà de dalt, on buscaríem un lloc pla per posar el fre de ma a la fragoneta, sopar i dormir-hi. I així ho vam fer. A la una de la matinada, estaven al xill-out de la frago escalfant una sopa de debò (no d'aquelles de sobre, no, que ja anem tenint una edat!) i de seguida a enfundar-nos en els sacs i a clapar ben arronsats, que fred no em vam passar però estirats del tot tampoc va ser possible.

Amb la llum del dia, els primers esbossos d'activitat. Obrim la porta del darrera de la nostra petita cabana de llautó i... el millor despertar en molt temps! Les valls del Ripollès precioses se'ns regalaven!

Esmorzar i cames ajudeu-nos! El Balandrau assolellat ens crida. Te ganes de notar-nos els somriures!

Peus del Balandrau.

Comencem a caminar sobre les 11'30 del matí. Clapes de neu a la carretera, el camí queda a ma dreta del Balandrau, ple de neu que pronostica un risc d'allaus massa important 4 sobre 5. Abandonem la furgoneta (1) i decidim pujar per la carena directament doncs no hi ha neu, als peus de la muntanya. Per senders de vaca, anem fent camí, fins que un parell d'hores més tard fem el cim!! Deuen ser les 2'30h (2). Un cim ja ennuvolat per la boira que no es vol perdre la celebració!

Brindis i alegries, en mig de la borratxera emblanquinada.

Comencem a baixar i atrets per una força misteriosa iniciem la gimcana: A 5 metres no hi veiem i així torcem el camí i a cegues ens trobem en una vall que no coneixem. La boira ens respecta i sota els peus de la gran “V” on ens trobem ens imaginem un camí. Els camins duen sempre a algun lloc i cap a algun lloc decidim anar. Travessem pous de neu, i ens empassem les ganes de cridar! Peró vigilats pels follets de la muntanya aprenem a superar-nos i prendre les millors decisions.

El camí pels que ens guiem.

A les 6 toquem el primer camí civilitzat i amb ell retorna l'alegria!!! Quin joc de proves ens havien preparat sense avisar! Que bé s'ho han passat els follets analitzant com ens movíem i quines decisions preníem! Hem passat la prova i una hora més tard se'ns regala una senyalització! Hi ha vida humana a 1'30h! (3)

Indicació que ens dona una idea del que hem fet: 6'15 Tregurà, sense passar pel Blandrau i seguint un camí amb poc desnivell...

Queralbs ens espera, i amb ell uns grans amics que venen a abraçar-nos i assecar-nos el suor! Gràcies Jordi i Assumpta! (4)

Dormim i comentem la jugada a Nevà, on esbrinem que és el que hem fet, quin senders ens han presentats els juganers de la vall del Balandrau! Qua gamberros! Ens han fet patir de valent, però de tot se'n aprèn: la vida és preciosa i l'aventura amb seny ensenya a seguir podent somiar amb més aventures!

Diumenge a les 13h recuperem la fragoneta, 25 hores més tard però intacte ens esperava.

Soc feliç, perquè el cervell ha superat quelcom impensable; sobreposar la por a les ganes de viure i sentir! Bona companyia i final feliç!

Ruta final: del punt 1 al 4. Ruta que havíem de seguir del punt 1 al 2 i del 2 al 1. Resum: gincana!