En el camí havíem de trobar-nos amb 10 controls, ubicats més o menys cada 6 kilòmetres, on rebríem aigua, suport moral i alguna cosa de menjar.
A la sortida de Cornellà del Llobregat, abandonàvem la civilització per resseguir riu amunt cap a la vall.
Primer control, i símptomes del que serien els dolors de tota la nit: L'Estela amb mal de genoll i jo de caderes, la resta de l’expedició intacta.
Estiraments on convenia però amb ritme lleuger en el pas, casi ningú ens seguia i no volíem ser les últimes i haver de caminar soles en la fosca.
Fins a les proximitats de Pallejà, vam tenir llum natural, però al poc temps vam necessitar l’ús de les lots. Experiència divertida!
Primera pujada, sota les brillants estrelles: de Castellbisbal a les Casetes de Ca n’Oliveró, primer repte a superar, l’asma de l’Estela, que sense desanimar-se decideix continuar.
Sopem a les 12 de la nit, un parell de talls de pizza i un trosset d’empanada, per Can Nicolau de Dalt. Quan continuem es fan notables els diferents ritmes de caminar i les necessitats de cada ú de seguir el seu ritme: ni es pot caminar més ràpid, ni més a poc a poc.
Decidim separar-nos en dos grups de dos, i anant pegant la xerradeta via mòbil.
La Sílvia i jo continuem, amb un pas tranquil però lleuger. A d’arribar a Olesa (al Kilòmetre 38, a les 3 de la matinada) de Montserrat, l’altre equip de l’expedició ens informa que pleguen... tristesa però més ganes d’arribar a la meta, per elles, per nosaltres, pels dolors i el cansament que sentim!!
A partir d’Olesa, el camí és fa molt pesat, insuportable a estones. Fa mal tot i el cansament s’apodera de nosaltres, sense ni deixar-nos pensar en la possibilitat d’abandonar.
Caminem a fosques, buscant les senyals del Club Muntanyenc per saber que anem per bon camí... sempre mirant uns metres per davant i somiant en veure aviat el següent control, que cada cop tarden més en arribar.
Cap a les 5’30 els primers rajos de sol, rere la muntanya de Montserrat que ens sorprèn davant nostra immòbil i esperant-nos. Ja es nostra, no podem llençar la tovallola!! Però falten encara uns 15 Kilòmetres i l’il·lusió s’omple de dubtes: Què fem aquí? Perquè patir voluntàriament?
Però entre renec i renec, veiem l’indicació de les coves de Salnitre!! Ja som a Collbató àvia!!! Em rep amb els braços oberts i em recarreguen els records... ja se perquè ho faig: Per ells, per mi, perquè em fa il·lusió, perquè he descobert els plaers de la muntanya, perquè la muntanya em regala vistes i sensacions indescriptibles!!!
Som-hi!!!
Esmorzem a les 6’30 del matí a les coves sabent que queda el tros més dur, però el més bonic i agraït. Cafè per despertar la ment, sucre per desvetllar el cos i ...últim repte!!
Pugem més ràpid que mai. Molts cops he fet el camí, però mai tant cansada, tant motivada i tant de pressa!!
A les 8 i 15 minuts veiem la meta, la gent del muntanyenc crida i ens anima, i començo a córrer, riem, riem molt, som felices i ens hem superat a nosaltres mateixes.
Ha estat un camí en grup, un projecte compartit, però a la vegada, una troballa amb un mateix, amb els propis límits i les ganes de superar-se. Moltes hores en silenci, per pensar en la vida, per fer-se preguntes i amb temps de respondre’n alguna.
Una gran experiència!!
Tota la vida pujant a Montserrat, un cop o dos per any per rebre el meu pare; enguany m’ha tocat el meu torn i ell, d’una manera o una altra, hi era per rebre’m, felicitar-me, animar-me i abraçar-me! Gràcies pare pel suport, no només en aquesta caminada, sinó pel camí de la vida.
Gràcies mare, Eliseo, Sílvia, Estela i Eilleen per compartir aquest moment tant especial per a mi!
54 Kilòmetres en 14 hores!
Ho repetiré?? És possible, que ja no queden rastres dels dolors i el patiment. Fins l'any vinent doncs!!!
Esmorzar i cames ajudeu-nos! El Balandrau assolellat ens crida. Te ganes de notar-nos els somriures!
Brindis i alegries, en mig de la borratxera emblanquinada.
Ruta final: del punt 1 al 4. Ruta que havíem de seguir del punt 1 al 2 i del 2 al 1. Resum: gincana!
