Peus Viatgers...

Cresta Espadas - Posets!

2011-11-23T13:15:00.013+01:00

Totes les històries comencen i acaben, no sense deixar escrit unes pàgines o uns capítols al llibre de la teva història.

Una història bonica, sense fi però amb un clar inici, el Toubkal i un objectiu bastant clar; la muntanya i l'afecte.

Així doncs l'aventura no es va fer esperar i vam decidir començar a caminar. Després de divagar uns dies... dates i lloc acordat: Per Sant Joan els Posets ens esperen!!

Passat Benasc trobem el poble d'Eriste on prenem un trencall a l'esquerra que, força amagat, indica el camí del refugi Àngel Orús. La pista, primer pavimentada i després de terra, ens deixa al pàrquing del puente d'Espigantosa, on decidim passar la nit, tenda sacs i a brindar per Sant Joan, sense petards ni vengales, però amb cava, coca i càlida companyia!!

El pic de Posets, també conegut com la punta de Llardana, amb 3.375 metres és el segon cim més alt dels Pirineus, després de l'Aneto (tots dos a la província d'Osca, comunitat autònoma d'Aragó) . Situat al bell mig de la cadena, la vista que ofereix el fa un objectiu desitjable per a molts/es d'alpinistes.

Característiques tècniques:

Durada: L'ascensió des del refugi és d'unes 3:30 a 4 h, més unes 2:30 de baixada. El total de l'ascensió i retorn des del pàrquing és al voltant de les 9 h. Amb la cresta de pel mig conteu 3 horetes més...!!

Desnivell: Total: 1.850 m de pujada.

Distància: 16,2 km, anada i tornada total.

Dificultat: F-3; T-2. És alta muntanya, però és un dels cims fàcils si es fa en ple estiu. No és gaire aeri, tot i que en algun punt potser calgui ajudar-se amb les mans. És un camí gairebé sense pèrdua, amb abundants indicacions i fites. L'itinerari està descrit sense neu, tal com ho vaig trobar. Si n'hi ha, les condicions poden ser diferents.

La meva idea era fer-lo, foto i baixar, però anava amb un gamberro enganya-bobes que em va ben embatussar així que abans d'assolir-lo em va fer caminar i caminar per tota la cresta d'Espadas... quines coses!!

Sortim del pàrquing doreta al matí (a mi ritmo...),passem pel refugi quan encara esta tancat una hora i mitja més tard. Al ser dia festiu, tenim tota la muntanya per natros, no s'hi veu ni un ocell, que estan al niu de ressaca!

Seguim pujant fins al llac d'Ibón de Llardaneta on fem una parada com és degut i assaborim entre ganyips les fantàstiques vistes.

Em moro pel camí quan aquest se'm presenta rígid i picat, però amb el seny frunzit, i paraules dolces que m'animen segueixo al primer de la cordada, que com una cabreta puja i puja.

Primer 3.000!! El Diente Royo (3.010m) que ens deixa contemplar el llac on una estona abans ens embadalia. Brutal!! Aquí comença la cresta de les Espadas, llarga i punxant com el seu nom indica. Camins que et deixen al descobert entre els peus, grimpades curtes però que et demanen tota la concentració i la serenitat del Yoga (llàstima que encara no en sabés gens de Yoga, perquè algun Om hagués pronunciat!)

Fent equilibris i remuntades arribem al Pico Espadas(3.332m), que no ens deixa alternativa que seguir caminant doncs el possets es veu llunyà i alt! Tuca Llardaneta (3.311), Tuqueta Roya (3.273m), Collado Jean Arnaud, Posets (3.375m)... Per fi!! La nena que li feia il·lusió fer un tres-mil se'n ha hagut d'empassar 4 més!! I quina felicitat a la fi!!!

La cresta ha estat molt entretinguda, és la part menys pesada de totes, doncs les vistes son immillorables (quan pots deixar de mirar a terra) i el camí molt divertit: puja, baixa, neu, roca, grimpa, un petit ràpel, grampons posa-te'ls, treu-te'ls, piolet... i a mi que fer el cabra m'encantaaaa... doncs la nena feliç de la vida!

Llàstima que ara toca baixar, i una llaaaaaaaaaarga caminada ens espera. Cap ales 8 del vespre arribem al refugi i decidim (o el mato) fer una birreta mentre descansem. Poca estona tenim que es fa fosc i encara hem de baixar al pàrquing i sopar.

Última baixada mortal, amb llanternes acompanyats de cuques de llum (encara n'hi han!!).

Suposo que vam sopar, doncs jo ja feia hores que dormia de'n peus...

GRÀCIES RAÜL, pel suport, la paciència i l'interès desinteressat!!

Continuarà...

2011-08-27T13:08:00.001+02:00

En breus, nous relats sense ciència ficció... que últimament em fan caminar...

Toubkal, جبل توبقال!!

2011-04-04T19:30:00.008+02:00

El passat mes de març, empesa per les ganes de conèixer nous paratges, persones, vivències i muntanyes(no mentirem tampoc) em vaig embarcar en una aventura atlètica (etimològicament ve dels Atlas no?) sense rumiar-m'ho massa.

Amb necessitat de desconnectar de la ciutat i marxar ben lluny, respirar mentalment i notar la vida altre cop a prop, vaig dir que si a tot, sense preguntar massa. Em deixava arrossegar per una gran persona amb la que hi confio a cegues,que m'estima molt i és corresposta. El millor mestre que podia escollir, per posar a prova les forces i les ganes de lluitar.

La muntanya; aquells relleus que no em canso de resseguir amb la mirada, l'aire que em regala i que m'acarona el cos posant-me la pell de gallina, els seus silencis replets de record i d'espai per encarar l'endemà, els colors més purs que coneixen els meus sentits i l'esforç i plaer que en ella el meu cos experimenta fa què en ella s'hi trobi una de les meves fonts energia positiva. Energia que juntament amb la que m'aporta la gent que sense demanar res a canvi estima i somriu pel carrer, conflueix en aquesta cascada de vitalitat que de vegades sembla inesgotable però que últimament estava fent pampallugues: el meu somriure.

Soc una romanticona, perdoneu... anem al gra.

Doncs sense saber massa, em vaig trobar el dia acordat (12 de març) a les 5'30 del matí al aeroport de Barcelona, amb una motxilla plena de catxarros en plan “sonajero” metàlic i roba d'inuit.

Allà mateix em presentaren la resta de components de l'aventura: Guillermo, Jaume, Gonzalín, Raül i el molt honorable Carles. I “muak”, “muak”, “muak”... i au, a córrer que l'avió no està per romanços. Seiem als seients i jo que començo a posar-me nerviosa... com es deia aquell... com es deia l'altre... ja podré seguir-los el pas? Ui, Ui, ja comencen a fer trapelladures els meus nervis, les meves pors i les meves il·lusions adormides...

Tot patim patam patum, aterrem i arribem amb taxi a Imlil;poble on comença l'aventura! Nervis i ganes a flor de pell!!

Dinem Tahín i botes cordades; que ens espera la primera caminada fins el refugi. Imlil a 1740 metres d'alçada, el refugi a 3205 metres,un total d'unes 4 horetes i 1500 metres de desnivell, a pas tranquil i paisatge encantador, màgic, curiós, rural, nevat al final.

Vistes del sol llevant des del refugi.

Arribem sobre les 7 al refugi. Primera alegria! Ens arremanguem devant d'un mapa, preguntant i imaginant-nos quin dia tindrem. Els dies son complicats, molta neu, risc d'allaus recents però bon pronòstic pel nostre dia. Sopem, fem les primeres relacions socials i a descansar entre roncs, que els dia següent ens espera un bon repte: el Toubkal!

Despertem, esmorzem i em penso que ja vaig començar a plorar (no recordo quan vaig deixar de ser persona per convertir-me en unes hores en riu de sentiments).

Dia net, molta neu i vent fort. Caminem atents tant sols a les passes del que duem al devant, que no ens és permès relliscar. De tant en tant, pausa per respirar i veure on estem...què estem fent! Moments màgics trencats per la necessitat de seguir caminant i no perdre l'equilibri i el ritme.

Una cordada excel·lent, repleta de silencis, mirades plenes de complicitats i mans

disposades a entregar forces. Mirades desconegudes amb quelcom indescriptible: el respecte. Ànims i una unió entre persones desconegudes que sorprenen i emocionen. Només li faltava això a la lloca!

Ploro. Perquè plores? Perquè m'he emocionat...

Ploro. Perquè plores? Perquè em fan mal les mans.

Ploro. Perquè plores? Perquè és molt maco, tot!

Ploro. Perquè plores? Perquè no puc més...

Ploro. Perquè plores? Perquè estem a prop d'aconseguir-ho!!

Ploro. No pregunten, perquè saben la resposta. Després de quatre llargues hores, estem a dalt, tots junts. M'ha costat però estava en les millors mans possibles. Mans amigues. He notat la tovallola (aquella que es tira de vagades) a la punta dels dits adolorits i al cor... Però aquelles mans que no coneixia abans d'embarcar-me en aquesta aventura i que fins que no ho vaig necessitat ni m'havia plantejat la possibilitat que s'estendrien devant meu sense preguntar, m'han empés a seguir endavant i m'han recordat que la força la tenia dins, tot i que ultimamanent una rutina hostil intentés enterrar.

Veig entre llàgrimes d'emoció el cim i la resta de cordada que ha fet via...Que quan em veuen aparèixer per la cresta final, s'acosten contents per arribar els 6 junts al cim...

Abraçades, enhorabones i més emocions. En Carles i jo, fem el nostre petit homenatge en qui pensem al arribar plegats. Repartim un bocí de record i amor.

La cordada, un regal de la vida. Toubkal 4163m.

Baixem de pressa, que fa fred i estem cansadíssims. Ens permetem el luxe de relliscar, i ja que ens ho permetem, ens hi posem bé i ens tirem de cul, fent divertida i lleugera la llarga baixada que ens espera.

Ja al refugi, comentem la jugada amb altres que ens hem anat trobant en el transcurs de la pujada i/o la baixada. Gent que com nosaltres ha deixat la seva empremta al cim i d'altres que no s'hi han vist amb forces, davant d'un temps dur i una pujada sense pietat.

El dia següent emprenem el camí de tornada a Imlil, i d'allà (sempre amb la panxa contenta de Tahín) anem cap a Marraqueix, on ens esperen uns banys i unes mans disposades a fer-nos recuperar les forces i suavitzar la musculació (nois no patiu que no posaré el material gràfic).

Passegem per la plaça de Marraqueix, tot fent el guiri, sopem, ens apropem a la gran mesquita i... ja casi està. Només faltar descansar i llevar-nos per aprofitar pel Zoco abans d'abandonar aquest somni nevat...

De la cordada què puc dir: senzillament immillorable, sorprenentment fantàstica.

Gràcies nois! Ens veiem en breus, que això només ha fet que començar!

Toubkal: gracies per retornar-me l'alegria, les ganes de sentir, pels regals que tu i jo sabem que m'has fet entre silencis i ajudar-me a prendre decisions difícils.

Eskerrik asko! Gero Arte!

Distancia recorreguda: 35,06 kilòmetres

Altitud min: 1.746 metros, max: 4.172 metros

Desnivell acum. pujant: 2.507 metres, baixant: 2.480 metros

Un brindis al record!

2011-01-08T21:36:00.012+01:00

Fa dies que no escric, però es que en aquests precisos instants les paraules sobren.

El darrer dia 30 de desembre, vam viure una gran trobada batejada com a simpàtica a la vall del nostre majestuós Balandrau, el nostre petit Everest.

Part nostra, el Balandrau

L'excusa van ser els deu anys que en ell s'hi troben saltironant amb els isards, rebolcant-se amb les pedres que animades es deixen arrossegar pel riu, flotant amb els flocs quan porucs s'ho pensen abans d'emblanquir la molsa, empentant valents la terra quan la primavera fa néixer les flors i xiulant amb el vent, persones que no deixem de recordar.

Persones que (a mi m'agrada pensar-ho així) van decidir deixar-ho tot per viure perennement en el seu somni muntanyenc; viure a les valls, entre les cimes i les fites, tifes i mapes cartogràfics. Tenint la oportunitat d'aconsellar el millor camí, d'ajudar a descobrir possibles rutes verges, il·lusionar a qui no s'havia plantejat mai fer senderisme, d'emocionar qui sempre en feia i creia que tot ho sabia.

Persones que ens van ensenyar, abans d'instal·lar-se a la vall, l'amor pels demés, el valor del compartir, del esforç, de la confiança vers un mateix i vers els companys, l'alegria de viure i la ràbia del morir.

Vam voler compartir, sense masses paraules i amb moltes expressions, aquest dia, aquests regals que perduren dintre nostre, i on millor que a la mateixa vall! Qualsevol indret, qualsevol dia pot ser ideal, però volíem estar junts, allá, tal dia com aquell.

Petits i grans i vam tenir cabuda, uns potser recordarem l'ahir, d'altres somiaven el demà, però tots vam viure el dia com un instant especial, emotiu, màgic.

Silenci, respecte, respiració, pau

Uns quants vam fer la cordada que intentaria pujar el Balandrau, que al seu torn se'ns va mostrar amable i agradable, marcant-nos el camí i suavitzant-nos la pujada, que en alguns casos no era pendent ni desnivell, sinó petits alt-i-baixos dels motors interiors. Cal dir que la companyia era immillorable, precisa, riallera, sincera, propera i com el riu flueix cercant la mar, nosaltres ascendirem com el baos quan fa fred, suaument.

La cordada ascendint una il·lusió

Sempre recolzats per la cordada que ens prosseguia, més elevada en nombre, animats pels ulls que ens cercaven entre el paisatge encuarel·lat.

Tot harmoniós perquè tant uns com els altres poguéssim fer els que ens havíem proposat fer. Somriure!

Regal que ens espera a la cima

Vam fer cim, els uns i amb els altres ens vam trobar coordinadament a la hora prevista en l'indret concret - primer trencall del riu a mà dreta, tot remuntant-lo-. Segon moment immensament emotiu i indescriptible. Uns baixant del cim, els altres a la Placa, la bodegueta. Salutacions, ànims, abraçades.

Trobada a la placa

Ja hi som tots (que els que no van pujar ja feia estona que hi participaveu)!

Buscant la casa de les flors, en mig de la neu

Ruta del bacalao comença. Traguet per aquí, flors per allà, abono més abaix. Tots junts agafant-nos de la mà, del cor, del somriure, de la fortalesa, dels silencis, del llegat.

Pavet de la muntanya

Cansats d'emocions però amb moltes reserves ens dirigim cap a Camprodon, on ens espera més gent, més emocions, menjar, paraules, cançons, imatges.

Una gran diada; UN BRINDIS AL RECORD, UNA JORNADA PER RECORDAR.

Gràcies a tots i cada un de vosaltres, per estar a la meva vida, a les seves, a les nostres.

Comparteixo una frase que he trobat...

La bellesa dels cims, la llibertat dels grans espais, els durs plaers de l'escalada, la relació i el retrobament amb la natura, resultarien pobres i a vegades amargs sense l'amistat de la cordada. La cordada constititueix un vincle material, però molt més que això: amistat fraternal, feta d'amabilitat desinteressada, de combats junts i alegries compartides.

Un altre cop Gràcies!

Camins

2010-10-12T18:59:00.009+02:00

Parlaré un dia més de muntanya: de camins, d'il·lusions, d'amistats, d'esforços, de dificultats, ... de VIDA a la fi.

Aquest mes passat, dues muntanyetes més: el matagalls i el putuPuigsacalmdelscollons.

Ambdós amb la millor companyia possible, amb grans recompenses i dificultats també.

Matagalls, amb les nenes de l'hospi. Caminadeta i rialles i dinar de luxe per celebrar-ho!!! Vam estar uns tres horetes, des de Sant Marçal. I un dinar, repeteixo des-co-mu-nal!!Molts riures, aicafés i alguna que altra gamberrada causa del cansament.

Al següent cap de setmana a Vic i faltava gent... i allí hi érem, les nenes de la uni, per posar-li un xic més de color i esvalotar l'aviram! I assolir, a la fi, el Puigsacalm. Cim molt curiós, perquè te la capacitat de moure's i amagar-se quan el cerques. Però a la tercera va la vençuda, i vam poder passejar-lo.

Tot no va ser pla i fàcil, que la tardor fa caure les fulles i amb ella els arbres queden desprotegits, tremolosos, esquifits. S'aferren al mínim bri de verd que els queda en el pelatge, però cau, si ha de caure, i el millor és encarar-ho i veure el recorregut de l'ultim verd, que balancejant-se cau als peus.

Perquè serà justament aquella ultima espurna verdosa, qui acabarà d'abonar el terra mullat, que empentarà un any més, un centímetre més i posant les arrels de puntetes, a cercar els núvols amb les llargues mans pelades.

Camins... en companyia. Relliscades i mans amigues per suavitzar les ferides, per eixugar les llàgrimes, per compartir els dubtes i escollir per on traçar un camí plegades. Camins que de vegades es separen, de vagades es tornen tant junts que s'ha de decidir qui passa primer, qui es queda enrere. Camins en pujada, camins per fer la croqueta, i perillosos camins de baixada. Camins que semblen separar-se irremeiablement, però que a la fi, restaven separats tant sols per un roc o un arbust, punxegut o aromàtic.

Peus que troben el seu camí, deixant senders i agrandant la via, amb l'ajut i suport de peus amics. Peus que et fan entendre, que el camí és la qüestió menys important, i que és la companyia qui et fa riure i agrair el pes feixuc de la suor.

GRÀCIES NENES!

I les/els que no vareu poder venir però hi sou, evidentment, també!

Alvarito...

2010-09-12T20:56:00.004+02:00

Fa dies que et penso... reunit amb d'altres que no oblido, mai.

Un espai tindràs sempre a la meva vida, en les nostres, perquè vas aparèixer en elles sense haver de picar a la porta. I aquí segueixes, en el nostre record. Gràcies.

Comparteixo aquesta, una de tantes coses que ens has regalat:

BREU AUTOBIOGRAFIA

Calma. Pau. Paradís. Calma, pau i paradís. Passadís. Passadís i passo amb calma i tengo alma,… i m’arrossego feliç. Ah si!!!... Felicitat. Paradís. Somriures, queviures i una cançó. Cançó sense soroll, ni camions ni portaavions ni Oh my god… Calma, pau, paradís i felicitat, i cançó. Sense entrebancs a la cremallera, ni flors pansides, ni dents q cauen per golaferia,… Paradís? Laberint sense dents que somriuen? Època de Pau de pastís… és el goig d’espelmes que sonen a boques que riuen….. (diuen)… … Yeah. Sinceritat o aspiradora? Lluita, de contraris, lluita de germans ..… ……. Y por supuesto, el Sol. Paradís. Pa París, volveremos. Promesa. Llengua i precipitació. Cultura i banderes? Ufff…. El segon xacra activadíssim, estàs fet un xaval. No more crying. El so pur. El meu somni, sempre desde l’aire,.. aladelta i dies de papadelta (menudos toyacos). Electroendolls i multientrades q no vull sentir aprop. Pop, i chocos i gambes a la planxa. La panxa, un mon en constant mutació. M’enyoro a mi mateix??? M’estic buscant? Són necessaris tan kilòmetres? Tantes hores de carallibre? Cuba Libre asere… Te llevo dentro y tus seis cuerdas no dejarán de seducirme… You are the sunshine of my life,… eskarri kasko,… el teu so siempre cerca, lo puedo tocar. Energia,… punk’s not dead… dit i fet.
Respiració, ……….. expiració, ………….. Sístole y diàstole… Y la pared Blanca,…. Como Cadiz o Granada. (atracció meridonal prenne).
Open your mind,… Em quedo aquí… Open your mind. T’estimo.

Un petó, Alvarito. Allí on estiguis, movent-te amb el so, pedalejant amb el vent... Gràcies.

2010-06-20T01:07:00.002+02:00

¿Y si las historias de niñ@s fueran,
de lectura obligatória para adult@s?

¿Seriamos realmente capaces de aprender
lo que, desde hace tanto tiempo venimos enseñando?

J.Saramago

L'Hospitalet - Montserrat!

2010-06-17T09:50:00.007+02:00

Vam començar a caminar a les 18'15, sent les últims en arribar en el lloc d’inici... sent les últimes d’una llarga cua d’unes 120 persones que tenien el mateix objectiu que nosaltres, si fa o no fa: arribar a Montserrat, passant una bona estona i una caminada sota els estels, que no es volien perdre la festa, desafiant el pronòstic de pluja.

En el camí havíem de trobar-nos amb 10 controls, ubicats més o menys cada 6 kilòmetres, on rebríem aigua, suport moral i alguna cosa de menjar.

A la sortida de Cornellà del Llobregat, abandonàvem la civilització per resseguir riu amunt cap a la vall.

Primer control, i símptomes del que serien els dolors de tota la nit: L'Estela amb mal de genoll i jo de caderes, la resta de l’expedició intacta.

Estiraments on convenia però amb ritme lleuger en el pas, casi ningú ens seguia i no volíem ser les últimes i haver de caminar soles en la fosca.

Fins a les proximitats de Pallejà, vam tenir llum natural, però al poc temps vam necessitar l’ús de les lots. Experiència divertida!

Primera pujada, sota les brillants estrelles: de Castellbisbal a les Casetes de Ca n’Oliveró, primer repte a superar, l’asma de l’Estela, que sense desanimar-se decideix continuar.

Sopem a les 12 de la nit, un parell de talls de pizza i un trosset d’empanada, per Can Nicolau de Dalt. Quan continuem es fan notables els diferents ritmes de caminar i les necessitats de cada ú de seguir el seu ritme: ni es pot caminar més ràpid, ni més a poc a poc.

Decidim separar-nos en dos grups de dos, i anant pegant la xerradeta via mòbil.

La Sílvia i jo continuem, amb un pas tranquil però lleuger. A d’arribar a Olesa (al Kilòmetre 38, a les 3 de la matinada) de Montserrat, l’altre equip de l’expedició ens informa que pleguen... tristesa però més ganes d’arribar a la meta, per elles, per nosaltres, pels dolors i el cansament que sentim!!

A partir d’Olesa, el camí és fa molt pesat, insuportable a estones. Fa mal tot i el cansament s’apodera de nosaltres, sense ni deixar-nos pensar en la possibilitat d’abandonar.

Caminem a fosques, buscant les senyals del Club Muntanyenc per saber que anem per bon camí... sempre mirant uns metres per davant i somiant en veure aviat el següent control, que cada cop tarden més en arribar.

Cap a les 5’30 els primers rajos de sol, rere la muntanya de Montserrat que ens sorprèn davant nostra immòbil i esperant-nos. Ja es nostra, no podem llençar la tovallola!! Però falten encara uns 15 Kilòmetres i l’il·lusió s’omple de dubtes: Què fem aquí? Perquè patir voluntàriament?

Però entre renec i renec, veiem l’indicació de les coves de Salnitre!! Ja som a Collbató àvia!!! Em rep amb els braços oberts i em recarreguen els records... ja se perquè ho faig: Per ells, per mi, perquè em fa il·lusió, perquè he descobert els plaers de la muntanya, perquè la muntanya em regala vistes i sensacions indescriptibles!!!
Som-hi!!!

Esmorzem a les 6’30 del matí a les coves sabent que queda el tros més dur, però el més bonic i agraït. Cafè per despertar la ment, sucre per desvetllar el cos i ...últim repte!!

Pugem més ràpid que mai. Molts cops he fet el camí, però mai tant cansada, tant motivada i tant de pressa!!

A les 8 i 15 minuts veiem la meta, la gent del muntanyenc crida i ens anima, i començo a córrer, riem, riem molt, som felices i ens hem superat a nosaltres mateixes.
Ha estat un camí en grup, un projecte compartit, però a la vegada, una troballa amb un mateix, amb els propis límits i les ganes de superar-se. Moltes hores en silenci, per pensar en la vida, per fer-se preguntes i amb temps de respondre’n alguna.

Una gran experiència!!

Tota la vida pujant a Montserrat, un cop o dos per any per rebre el meu pare; enguany m’ha tocat el meu torn i ell, d’una manera o una altra, hi era per rebre’m, felicitar-me, animar-me i abraçar-me! Gràcies pare pel suport, no només en aquesta caminada, sinó pel camí de la vida.

Gràcies mare, Eliseo, Sílvia, Estela i Eilleen per compartir aquest moment tant especial per a mi!

54 Kilòmetres en 14 hores!

Ho repetiré?? És possible, que ja no queden rastres dels dolors i el patiment. Fins l'any vinent doncs!!!

Montserrat ens espera!

2010-06-09T11:38:00.004+02:00

Una nova il·lusó, sobre camí a la meva vida. Vida compartida amb molt bona gent.

Una il·lusió que remonta temps enrere, quan de menuda i ben prontet ens llevavem per anar a rebre el pare a Montserrat després de tota la nit de caminada.

Em sentia orgullosa, de tenir el pare més fort del món!! Ell s'atrevia a més i venia si cal del matagalls, i corrents... jo il·lusionada pretenc caminar des de casa meva, fins la mateixa muntanya, la muntanya on trobaré a l'avia i recordaré al pare, acompanyada de les amistats...què es pot demanar més??

Itinerari:

Sortida del Club Muntanyenc L’Hospitalet (carrer Reforma 5) –> Av. Carrilet –> Av. Ferrocarrils Catalans –> marge esquerra riu Llobregat –> Martorell –> Olesa de Montserrat –> Collbató –>Coves del Salnitre –> Monestir de Montserrat.

Total: 54 kilòmetres.... 154 riures, 5,4 patiments, 540 records.

FICMA 2010!!

2010-05-26T19:39:00.002+02:00

La setmana vinent als cinemes Alexadra, BCN, es celebra la 17a edició del FICMA, el Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient (FICMA) es va fundar a Barcelona el 1993.

El FICMA és el festival de cinema de medi ambient amb més edicions celebrades al món –només després del Festival de Washington– i es situa com el més antic d’Europa en el seu gènere. Festival reconegut internacionalment, l’any 2000 el FICMA va rebre el Prince´s Award, premi de la Comunitat Europea, atorgat per l’Agència Europea del Medi Ambient de la CE i la Fundació Prince´s Award.
El FICMA és el fundador de la major i més important xarxa mundial de festivals d’aquest gènere: la EFFN (Environmental Film Festival Network), integrada per festivals de països com els Estats Units, Argentina, Perú, Espanya, Portugal, Ghana, Israel, França i Mèxic, que permet mantenir un vincle de col·laboració i solidaritat entre els esdeveniments, així com ser un punt de referència internacional de la més rigorosa actualitat del cinema i el medi ambient a la xarxa.

El FICMA va obrir una finestra per a donar a l’audiovisual el paper d’educar, sensibilitzar i denunciar, a més d’entretenir. Des de llavors, manté i defensa que “el medi ambient és un dret humà”, un bé comú amb la rellevància i importància que té per a la nostra vida i la del planeta. L’ecologia, la cultura, l’economia, els processos migratoris, les guerres, la tala indiscriminada de boscos, les qüestions socials, entre tantes altres coses, conformen l’essència per la qual aquest festival va sorgir i va començar el seu camí fins a l’actualitat.

Ha impulsat iniciatives conjuntes amb la Fundació Robert Redford i el Festival de Sundance, amb Tree Media –productora de Leonardo DiCaprio–editant un DVD de distribució gratuïta amb dos curts produïts per l’actor, i col·labora de forma activa en l’ensenyament i l’educació mitjançant la més gran videoteca del món (més de 4.000 produccions cedides pels autors i productors amb aquesta fi).

Durant aquests 17 anys del FICMA, moltes persones del món de la política, dels drets humans i de la cinematografia mundial s’han donat cita per donar el seu suport, la seva solidaritat i aportar, des de la seva trinxera, el seu gra de sorra. Entre ells, podem destacar “els nostres padrins i ambaixadors”: els actors Martin Sheen, Daryl Hannah i Daphne Zuniga. També hem tingut l’honor de compartir amb Goldie Hawn, Fernando Trueba, Hebe de Bonafini, Jeremy Irons, Charris Ford, Steve Macurry, Jorge Preloran, Paco Feria, Paul Laverty, Ken Loach, Icíar Bollaín, Lola Ames, Barbara Williams, María Miró i Ingrid Rubio, així com d’interactuar activament amb entitats com Green Cross International, Madres de la Plaza de Mayo, Greenpeace International, Fundació Cousteau i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). El FICMA ha estat també el primer festival a engegar una política d’adquisicions, fent-hi participar les grans cadenes de televisió mundials com ara National Geographic Channel, Discovery Channel, HBO, TVE, Odissea i Arte, entre moltes altres.

El FICMA ha donat els seus primers passos com un projecte preocupant i molest per a alguns; necessari i saludable per a uns altres. Amb els anys i el caminar, es va anar fent una realitat internacionalment reconeguda i referenciada. Avui, en el llindar de les dues dècades del seu naixement, podríem dir que el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient, popularment conegut com FICMA, és més que una realitat: és un servei públic necessari i compromès.

del 1 al 6 de juny, doncs tenim cita amb els nostres ulls, i cervells crítics al cinema Alexandra i al FNAC el triangle!!

Per més informació, consulteu a: www.ficma.com o telefoneu-me (digue'm que estaré per allà... treballant i xalant!)

L'aventura de viure!

2010-05-10T22:58:00.011+02:00

Divendres, dues hores més tard de la prevista, ens vam trobar al bar de turno de Ripoll el dos il·lusionats de la cordada.

De seguida vam iniciar el camí cap a Tregurà de dalt, on buscaríem un lloc pla per posar el fre de ma a la fragoneta, sopar i dormir-hi. I així ho vam fer. A la una de la matinada, estaven al xill-out de la frago escalfant una sopa de debò (no d'aquelles de sobre, no, que ja anem tenint una edat!) i de seguida a enfundar-nos en els sacs i a clapar ben arronsats, que fred no em vam passar però estirats del tot tampoc va ser possible.

Amb la llum del dia, els primers esbossos d'activitat. Obrim la porta del darrera de la nostra petita cabana de llautó i... el millor despertar en molt temps! Les valls del Ripollès precioses se'ns regalaven!

Esmorzar i cames ajudeu-nos! El Balandrau assolellat ens crida. Te ganes de notar-nos els somriures!

Peus del Balandrau.

Comencem a caminar sobre les 11'30 del matí. Clapes de neu a la carretera, el camí queda a ma dreta del Balandrau, ple de neu que pronostica un risc d'allaus massa important 4 sobre 5. Abandonem la furgoneta (1) i decidim pujar per la carena directament doncs no hi ha neu, als peus de la muntanya. Per senders de vaca, anem fent camí, fins que un parell d'hores més tard fem el cim!! Deuen ser les 2'30h (2). Un cim ja ennuvolat per la boira que no es vol perdre la celebració!

Brindis i alegries, en mig de la borratxera emblanquinada.

Comencem a baixar i atrets per una força misteriosa iniciem la gimcana: A 5 metres no hi veiem i així torcem el camí i a cegues ens trobem en una vall que no coneixem. La boira ens respecta i sota els peus de la gran “V” on ens trobem ens imaginem un camí. Els camins duen sempre a algun lloc i cap a algun lloc decidim anar. Travessem pous de neu, i ens empassem les ganes de cridar! Peró vigilats pels follets de la muntanya aprenem a superar-nos i prendre les millors decisions.

El camí pels que ens guiem.

A les 6 toquem el primer camí civilitzat i amb ell retorna l'alegria!!! Quin joc de proves ens havien preparat sense avisar! Que bé s'ho han passat els follets analitzant com ens movíem i quines decisions preníem! Hem passat la prova i una hora més tard se'ns regala una senyalització! Hi ha vida humana a 1'30h! (3)

Indicació que ens dona una idea del que hem fet: 6'15 Tregurà, sense passar pel Blandrau i seguint un camí amb poc desnivell...

Queralbs ens espera, i amb ell uns grans amics que venen a abraçar-nos i assecar-nos el suor! Gràcies Jordi i Assumpta! (4)

Dormim i comentem la jugada a Nevà, on esbrinem que és el que hem fet, quin senders ens han presentats els juganers de la vall del Balandrau! Qua gamberros! Ens han fet patir de valent, però de tot se'n aprèn: la vida és preciosa i l'aventura amb seny ensenya a seguir podent somiar amb més aventures!

Diumenge a les 13h recuperem la fragoneta, 25 hores més tard però intacte ens esperava.

Soc feliç, perquè el cervell ha superat quelcom impensable; sobreposar la por a les ganes de viure i sentir! Bona companyia i final feliç!

Ruta final: del punt 1 al 4. Ruta que havíem de seguir del punt 1 al 2 i del 2 al 1. Resum: gincana!

Felicitats Pare!!!

2010-05-04T12:13:00.003+02:00

Confeti cau dels núvols,
ensucrant el pastís.

La vall es vesteix de gala
i els animals els millors abrics.

Música dels arbres,
canta el cucut.

-sempre a punt!-

Licors ben freds,
per brindar amb salut!

Ningú s'ho vol perdre,
jo us hi duré!

Dissabte una gran festa,
al Balandrau hi seré!

FELICITATS!!!

Gràcies...Penso en tu!

El millor moment, dels dies sense rutina!

2010-05-03T12:28:00.003+02:00

El millor moment del dia:

Ulls tancats, obrir la finestra, respirar!

El millor moment del dia:
Sol, esmorzar i terrassa.

El millor moment del dia:
Música a tope, dutxa sense presses.

El millor moment del dia:
Dinar, pel·lícula absurda i migdiada.

El millor moment del dia:
Tarda, amics/es, cervesa i braves.

El millor moment del dia:
Nit, pluja, solitud, llibre, llit.

El millor dia:
Improvisacions a dojo, en qualsevol millor moment del dia!!!!!

El cel del Montseny!!

2010-04-18T21:12:00.013+02:00

La segona sortida del C.A.M.P (Colla d'Amics/es Muntanyerus i Parranderus) tenia com a objectiu assolir el cel del Montseny.

Ens vam trobar a les 8'30 del dissabte 17 d'Abril a Hospitalet per fer el café matinal i concretar els últims preparatius.

Vam anar amb dos cotxes, 5 persones, tó mujer: La Montse, l'Anna, l'Alba, la Marina i jo. Per a poder optar si era el cas, a separar-nos al haver assolit el Turó de l'Home i les Ajudes, i la Marina i jo seguir la ruta i completar el Triplet fent el Matagalls.

La Montse i jo lliures de pecat i amb les mans netes! L'Alba no se sap... ja que no s'havia dutxat. Jejej!

Vam arribar a Santa Fè sobre les 11 i ens vam posar a caminar.

L'excursió s'inicia amb una fageda preciosa a l'estiu però a inicis de primavera és massa seca encara per emocionar-se... ara... no te desperdici el joc que tenen les fulles caigudes!!

En una horeta ja divisarem la cima del Turo del Home, de 1706,7 metres, que en qüestió de mitja horeta més vam assolir. Óstia!! però suant heeeeee??!! Al tenir un dia no massa propici gaudia de la solitud de tant sols uns quants grups de caminants. Pocs cotxes, per sort.

Un parell de fotos per naltros i una massacre de fotos per un grup que també estaven a dalt.

I ji ji, ja ja vam seguir caminant, ja ens quedava resseguir la carena fins les Agudes, d'uns 1703 metres, amb l'últim tram empedrat. Mitja horeta més i ja el teníem!

Les agudes amb més gent, uns tres grups de caminants silenciosos. Vam menjar una mica, vam descansar i sant tornem-hi!! que el dinar al cotxe ens espera!

Vam optar per baixar per una altre camí que el de pujada, per fer-la mes amena i divertida... i renoi si vam riure!! jeje!! L'Anna, va apuntar que anàvem bé de preu (jajaj!) i vam fer el borinot amb les fulles.

Quin fullón que vam armar!!

Amb 3'30 havíem fet les dues cimes, i a la fageda del inici vam dinar.

Ens vam separar a les 15'30, unes a degustar el cafetó i les altres dues matades a seguir la penitència... cap al Matagalls!!

Ens feia molta il·lusió fotre'ns canya i fer el triplet, però quan vam començar a caminar no trobavem motius per tal calvari!! Quin mal de tot! Quina falta d'energia!! Perquèeeeeee?? Però després de la gran i empinada fageda que dona inici també al Matagalls, vam començar a respirar i entendre que no era per orgull que ho fèiem sinó per ganes!!

Una hora i mitja de pujada per arribar a la creu del Matagalls, a 1678 metres d'alçada, fea, fea, semblava una taula d'aquelles de beneir la missa. Amb un mapa del que es veia des d'allà d'alt si no fore pels núvols que de tant en tant ens feien la guitza, però que tant s'agraïen quan la costa ens feia suar com comdemnades.

La baixada, matadora la vam fer tant de pressa i agradable com vam poder, però no ens quedaven forces ni per a cantar.

Vam arribar al cotxe, sobre les 6'30 de la tarda, després de 7 hores de caminar, felices i relaxades.

En total 19, 38 kilometres recorreguts, 1281 metres de desnivell acumulat, en 7 hores i algo.

Gràcies nenes!! He rigut molt i el meu cos i la meva ment us ho agraeix!!

Pròxima parada.... Bastiments!! El Pirineu ens espera!!!

Iaia... la meva iaiona...

2010-03-16T15:18:00.002+01:00

Intentaré explicar una mica, qui erets iaia, però de ben segur tot i totes tindríeu alguna cosa a dir, doncs has estat una dona de les que podem dir que brillaven amb llum pròpia.

Per a mi sempre vas ser una àvia, des de que els teus néts vam néixer. Però abans ja erets dona i mare i ara més tard besàvia. Peró sempre, coincidiríem tots i per sobre de tot, vas ser amiga.

Vas néixer a Collbató, t'encantava explicar-ho, en una masia que encara ara resta als peus de Montserrat, la teva muntanya, tant nostra ja.

Orgullosa del pare que tants pocs anys vas poder gaudir, la història la sabem molts doncs no vas deixar que s'oblidés, i no ho oblidarem.
Vas venir amb la teva mare a la Bordeta, Sants, barri de camps i tramvies, on vas ser carnissera. Però en el que realment gaudies era el treballar les relacions socials.

La reina de Santa Llúcia, ens vas fer anar de bòlid i amb les “mans de plom” per “llepar-te els bigotis amb calerons frescos” com deies.
Miss Sant Medir, repartint il·lusió a grapats, contagiant a tots aquells qui t'envoltàvem.
Per Begues passejant, jugant a petanca i per les tardes alguna partida a la oca, el parchis o al memori, fent trampes per passar-t'ho millor. I fer-nos enfadar una mica, que sinó era avorrit.
Anant al gimnàs, més ben dit esperant els esmorzars que el precedien. Els dinars als Moncho's, els matins frenètics de la plaça a la perruqueria... a les tardes? A tots els llocs imaginables i inpensables.
Luz de gas? Concert de hip hop? Rock? Perquè no!!?

No has parat de fer coses i t'enfadaves si algun de nosaltres fèiem alguna cosa sense avisar-te.
I és que no era fàcil seguir-te!!
Només cal imaginar-se al avi, al Joan, esbufegant darrere teu intentant seguir el teu pas ferm i vital, en qualsevol dels viatges que vau fer.
I mai en tenies prou, sempre en volies mes. Incansable.

Sempre endavant en les adversitats, tant si feia sol o nevava.
I de tu n'hem aprés, o n'hem d'aprendre, a ser optimistes i valents.
Has viscut al 150% i amb això podrem recordar-te tranquils i contents.

Riallera, de somriure contagiós quan arrancaves. Activa i il·lusionada per viure, per això suposo t'ha costat tant marxar.

Podria dir moltíssimes coses de tu, anècdotes sobretot, però res estaria a l'altura del que ens has aportat i estic segura que molts dels que estem avui, aquí, teniu un sense-fi de records guardats i un fotimer de motius per recordar-te amb un gran somriure.

Hi havia algú, amb qui us vau estimar molt, que per a fer-te empipar et deia Xoriguera, un de tants noms amb els que t'hem batejat: Montserrat, Montse, mama, ávia, iaia, abuela, iaiona, iaia piruli, nenita... però Xoriguera és com ara t'imagino.
Amb la “mosca al nas” vas haver de buscar el significat al diccionari i vas somriure, alleugerida, al descobrir que era un ocellet, menut i piuler.
I és així com ara et penso, volant per les muntanyes de Montserrat, anant a visitar alguna que altra muntanya i saludant, aturant-te a la famosa olivera on volies descansar.
Ara la feina serà nostra, encertar-la i descobrir quina de les milers és. I desxifrar si en realitat no et referies a una gran alzina. Ens deixes deures per fer, però els entomem amb ganes!

Has fet tot el que has pogut i més, fins que les teves cames t'han traïcionat, i es que les has desgastat de viure.
Que t'expliquessin les coses mai va ser per a tu, sinó viure-les, riure-les, emocionar-les, ballar-les... Per això, deixant el teu fràgil cos, has decidit aprendre a volar, per poder fer el que sempre havies desitjat: estar en tot moment, a tot arreu, amb tots i cada un de nosaltres.
La primera en assabentar-te de tot, no perdre't ni un esdeveniment, saber què fem i apuntar-te.
Ara, per fi, podràs saber què fem, on, amb qui i quan.

No cal que piquis mai a la porta, la meva finestra sempre estarà oberta per a tu. I estic segura que poques finestres trobaràs tancades.

Gràcies iaia.
Sóc qui soc, gràcies a tu
i estic segura, que no soc la única.

Xènia
14-16 de març de 2010.

El primer de la cordada!

2010-03-12T11:26:00.003+01:00

Fa poc m'he acabat un llibre que he tardat 10 anys a poder-me'l llegir: 10 anys preparant-me per resseguir unes lletres amb els ulls; 10 anys per poder entendre el que s'hi deia; 10 anys per poder imaginar els paisatges i els personatges: 10 anys per poder somriure en mig del dolor de les frases tremoloses: 10 anys per poder escolar el vent gelat de les muntanyes... 10 anys i m'he sentit amb el valor i les ganes que un dia disposaren en les meves mans.

Fa molts anys, més de vint (collons, com passen els anys, jo que soc una xabala...) em regalaren un llibre que no podia entendre, ni llegir. No era el meu aniversari, ni cap dia especial, cap dia concret. Senzillament un dia que va transcórrer sense cap minúscula alteració del que havia de ser un dia normal. Un dia. Un dia de febrer. Un senzill u de febrer. Un u de febrer de 1988.

Un senzill dia que duré gravat per sempre més a la pell de la meva memòria. Un senzill dia en que un pare regala un llibre a la seva filla. Un llibre que no havia de ser llegit fins anys més tard. Un pare que atorgà un conjunt de fulls aparentment escrits en tinta d'impremta, però ara, vint anys després del primer contacte, i deu anys intentant l'ascens per les seves vertiginoses pàgines penso que era un recull de fulls en blanc.

Fulls que s'han anat escrivint conforme jo creixia, conforme altres vivien i experimentaven, conforme la neu quallava i es desfeia. Els floc arrancats de les fites més altes, esbossaven unes lletres, que anaven a parar barrejades amb destresa dintre d'aquest tresor que ara guardo en el meu cor.

Lletres que em volien dir alguna cosa important. Lletres que s'han fet llegibles quan he estat preparada per entomar-les i absorbir-les. Amor a la muntanya, ja ho posava a la dedicatòria. Amor als riscos i a les alegries.

Soc feliç de, per fi, haver-lo pogut llegir, de dur-lo dintre. Ara que més que estimar la muntanya la començo a sentir part de mi. Potser fins ara l'he viscut com a manera de demostrar a algú que ja no hi és, que l'estimo, que el penso. Potser, penso ara, fins fa poc hi anava per ell, no per mi.
I és ara quan veig que ho faig per mi. Quan noto el que m'aporta respirar-la, suar-la, jugar-la, preparar-la, imaginar-la. Vitalitat, ganes de viure, força per encarar el dia a dia, energia per capgirar les coses que em preocupen.

Ara la sento meva, i ara puc llegir les seves paraules, puc entendre-les per que les compartim.

Gràcies.

Boira...

2010-02-23T10:09:00.006+01:00

Des del principi d'aquest blog vaig pensar en no deixar-lo estar després del viatge, fer del meu dia a dia un viatge igual d'interessant que quan de vacances estàs a l'altra punta del mon... Però el dia a dia t'envaeix i no et deixa espai per a escriure (si bé mai deixo de fer-ho) o més aviat no et dons temps per a un blog.

Escrius per a tu i per a tu es queden les paraules.

Però avui m'he despertat amb la necessitat de dir coses, de compartir-les.

Canvis a prop meu i en el meu interior em fan pensar, em fan evident que tot té un límit. Que les fonts també deixen de rajar (a l'estiu per exemple les fonts naturals, degotegen gotes contades o s'assequen per manca de neu – com ha de ser-).

Les coses comencen i s'acaben perquè és la seva naturalesa.

No et pots quedar quieta ni quan tot sembla preveure un pou sense-fi.

I quan atònita entens que s'ha acabat, per excés de golafreria o per un senzill “perquè si” has de plantejar-te què cal fer. I l'únic que és clar, és que cal seguir caminant, “malgrat la boira”.

Tot té un perquè, encara que tardem en descobrir-ho.

Et donen una mala notícia, injusta o incomprensible; s'acaben els petons espontanis que't regalava la vida; la mort d'algú proper; sorpreses que no t'esperaves o que no volies preveure... I no passa res, aquest dolor, la ràbia, la pena et faran crèixer, comprendre que necessitaves un canvi encara que no el volguessis.

Paisatges hi ha més endavant, que es moren per que els recorris amb els dits plens de passió.

La pujada és dura, però vull ser JO qui segueixi notant la fredor de les roques, qui mogui les cames. Vull que siguis TU qui decideixi per on seguir grimpant.

I agraïts hem d'estar pel que se'ns ha regalat, que no és un escrit de pena...potser si de tristesa, tots els comiats dolen.

Comiats que, si bé és cert que dolen, obren portes abans desconegudes, oportunitats d'explorar-se i d'investigar les novetats que ens esperen, atorguen temps per a tirar endavant projectes presents però oblidats... Que cada nou comiat sigui una oportunitat de créixer!!

Autopejako Otavaloma!

2009-08-19T21:32:00.010+02:00

L'anunciat traduit (seria un detall tat?) seria "anem amb autobus hasta Otovalo. Una ciutat -aixo ja no ho posa a l'anunciat- a l'interior nord del pais, mes amunt de la capital. On s'hi acosten moltes comunitats indigenes per a vendre-hi al mercadillo setmanal la seua artesania i mandangues.

Mercat d'Otavalo

Un poble que a part, esta rodejat de volcans i paissatge brutal.

I per tant, l'estada que teniem prevista d'un cap de setmana, va acabar sent de 4 dies, amb excursio a pota, amb visita a una reserva d'aus (vem vere el Condor andino, per deu que precios!!) i a un arbre centenari anomenat "lechero" amb molts poders curatius i mil cares segons l'angle que te'l mirigues.

Vistes al Volca Imbabura, darrere del Lechero.

Mercadillo de parada obligatoria, i visita a pobles del voltant: Cotacachi, poblet molt cuco i Ibarra (que no inspira a una super fiesta!) i de tornada la gran liada: vam coneixer a un indiu Hau muntanyero que ens va caure molt be i ens vam liar per anar l'endema a fer una peaxo excursio a cavall, destructora de sikis (culs) i aparell general humá.

Foto de poble, que no convida a una super fiesta!

Nomes direm: muerteeeeeeeeeeeee!!! sort de les vistes i el paisatge!!!

Resultat: una conjuntivitis al ginoll, un parell de trencaments de coxis, desgarro muscular intravenos, i altres patologies irreversibles. Pero el pitjor de tot i incurable: uns somriures -al baixar dels putus cavalls (Blanco i Uxilago respectivament) d'aurella a aurella!!!

El recorregut fou de 7 hores, amb parada al Lago de Cuicocha, a peus del volcá (volcana en veritat) Mama Cotacachi.

Al baixar del cavall, sant tornem-hi!! a seure -de canto- a l'autobus que ens duria a Quito, on hem passat els dos ultims dies i on gastem els ultims minuts. On vam morir al llit.

Ahir, vam fer el que vam poder: i per no poder fer res, deu ni do! Vam anar a la ciudad de la mitad del mundo i hi vam visitar el museu etnologic (siiii!! un putu museu en totes les vacances!!).

La mitad del mundo, com endevinareu.

I des d'allá, vam anar a conéixer el Templo del Sol, que igual que la Ruta del Sol, no hi vam trobar el gran astre, sino... boiraaaaaaaaaaaaa!!!

Templo del Sol... "man" que cuaste creerlo.

I al tornar: Farraaaaa!!! unes pizzes i una amanida a l'estil de l'anyorada terra i uns mojitos. I apa, a dormir que demá mos queda una rato llarg d'avio!!

Festa sorpresa Marta

I res penya... que en breus tornem to the House!! Que en Quichua seria: Uxatigraxum Guasima!!!!

Us estimem mil!!!! Bi wakeramek maxi!!

*MarTxe's*

La ruta del sol sin sol!

2009-08-13T02:40:00.006+02:00

Sol solet, vine'ns a vere , vine'ns a veeeere,
sol solet vine'ns a vere que no ens agrada la capelinaaaaaaaaaaa!!!

Després d'una nit maratoniana d'autobus (15 hores pot ser????) ens vam plantar a la platgeta de Montañita! Com descriure Montañita, mmm... diguem que és Lloret de mar a lo rasta power flower and the smoking another things!!! A petar de penya i naltros petadíssimes. No comentarem on vam descansar de la nostra petació... només dir que per anar a la dutxa havies de passar per damunt la tassa del ronyós water i aquest estava just al peus del llit! ESTUPENDUUU! Tot i això ens va sembla un palau per lo cansades que estàvem.

Poca activitat el primer dia i potser massa el segon! jejejeje! vam tornar a quedar petades!!! però aquesta vegada d'alegria alcohòlica!

Sí, som unes borratxes... QUE PASSA??!!Ahir vam arribar a Puerto López, un poblert també de platgeta i xiringuitus i, evidentment, mooooolts núvols que fins avui no ens han deixat veure el sol. Avui, doncs, hem agafat una fantàstica góndola ecuatorinamente refrescante i ens n'hem anat a vere les balenes i els balenos gerperuts! Hem vist la competició de dos balenos per una pedazo de balena, i representava que qui mogui millor la cua, la tingui més grossa i més forta guanya. Però la deliberació, la farà la balena en la seva intimitat...

Demà ens disposem a tornar cap a l'interior, a Latacunga, tot i que si fa solet ens quedarem a aquí i divendres nirem directament a Otovalo, per vere el mercaillo i, de pas, arruinar-nos.PD: hem conegut el senyor Schwarzenegger, no és governador sinó obre-candaus...jeejejj

*MarTxe's*

Tu Mogli; Jo Txita!

2009-08-09T20:06:00.007+02:00

De Banyos a Macas...pos sols ens faltaven unos buenos banyos per estar radiants i boniques... Maques 'es una city bery fea, per[o que ens ha obert la possibilitat de fer un xic el mico. Jane i Txita!!! jejejeje!

Vam apuntar/nos a un tour d-un dia per la selva amaz'onica, pos m'es economia no teniem. Tots els tours es fan de tres dies, triplicant tambe el pressupost. Vam intentar abans, pero trobar algun guia i que ens dugues a voltar pel parc nacional de Sangai, pero tampoc hi va haver sort, la gent ho contracta dies abans i naltros n'hem sobre la marxa.

Pos eso, pan con queso. Vam llogar un tour d'un dia, que haviem de fer amb un senyor xinu/americano pero aquest sembla ser que va trobar un plan millor o que es va adormir senzillament. Aix[i que tots els serveis per naltros soles... imagineu-nos fent el ximpanze per la canoa i el mogli per la selva... Tot un xou!!

No direm tot el que vam fer...que segur us espanteu... vam estar molt agustito i vam flipar amb el paisatge, la gastronomia i altres tradicions culturals Shuars.

Com podreu imaginar no vam deixar de bombardejar ni un minut al pobre Sr.Antonio, el canoero, ni a la seva dona l'Antonieta, cuinera, fent-los preguntes linguistiques!!! Vam estar molt a gust... la nostra guia...bueno diguem que no es trobava massa be i va acabar mig zoombi...

Ara ja, i despres de 12?13? hores en busos estem a la costa, a montanyita concretament...lloret de mar a lo hippi... per aqui tenim previst estar-nos-hi un parell o tres de dies si el sol ens vol... per despres tornar cap al interior i visitar rustics pobles de muntanyeta i volcans.

*MarTxe's*

L'aventura comença ara...l'anem a buscar! anem, anem, anem, aneeeeeem!!

2009-08-07T02:35:00.008+02:00

"Imanaja"! familia!!!

Com veieu comencem a fer de les nostres amb els Quichua's... (que no son Quechua's ni estan en venta, ni serien baratos i "de cartòn") allà on podem preguntem i els expliquem que naltros tambè som d'una tribu, on parlem una llengua tambè minudeta però viva!!

Desprès de la descoberta de Quito, que no ès Kioto pels despistats, vam comensar el viatge amb un veloç autobùs la mar de còmode, això si, fins a la localitat de Baños Santos. És decir: de Marbella hippilera, a Miami muntanyero. però naltros a la nostra.

Avui teniem previst fer una ruta, la ruta de les cascades, amb bicicleta. però... hem obert un ull i hem seguit fent el ronso al vere que plovia.

Finalment i en vista de les possibilitats hem optat pel camí fàcil, però segur: la Chiva del Ocho... perdoneu. Agafar una Chiva, ès a dir, un bus turìstic dels que s'agafen davant del corte de les ingles, però amb molts colorets freakis a saco, xumbaxumba dalequetepego, perrea perrea, el maikelyakson, el cruzaito i unes estupèeeeeeeeeeendes llumetes de discoteca dels anys 70, por lu menus!

Si, si... hem pujat i ens hem passejat amb això!!!

Resum: divertidìssim!!

La Chiva ens ha fet el recorregut de les cascades pel mateix preu que la bici, però hem sortit igual de xopes, pos ha plogut molt fort i les cascades com podeu imaginar...mullen.
Molt maques això si, i la gent de la Chiva sosa a matar (no ballaven el cruzaito!!)però tota nacional. Aixì que tant, tant guiris no som.
Demà tenim previst emprendre rumbo a Macas (porque lo somos!y lo valemos!!) una de les portes a l'Amazonia... ta xan ta xan... veurem indius??

Molts petons Freakis!!

"Tupungu" penya (ho sembla, però no ès un insult!!).

*MarTxe's*

Sense titola...

2009-08-07T02:32:00.002+02:00

Foto-presentació!!!

Sense comentaris... senzillaments: som gegants!!!!

*MarTxe's*

Gulliver's word

2009-08-06T02:40:00.003+02:00

Famìliaaaaaaaa!!!

Ja estem aquiiiiiiiiiiiii!! aqui, que vol dir "allì"!

Vam arribar a Quito desprès dels tipics problemes horaris i companyies aèries...però a la fi juntetes i tant amiguetes!!!

Vam estar-nos els primers 2 dies per Quito i avui ja a Baños, on comencem la nostra ruta aventurera. Demà tenim previst fer ruta amb bicicleta, per veure les enormes cascades i riatxuelos, amb clima selvàtic i bitxus tambè de la zona, d'aquells que piquen!!!

Quito és com una Marvella hippi (la zona turistica clar) però envoltada per 6.000.000 de persones amuntegades, simpàtiques, amables i...petites!!!!

Dormiem a casa "sor alegria" alemana, i preniem cerveses a 2x1 i per 1'50...menjavem tambè por lo mismo...aixì que contentes i felices, esperem poder er tota la ruta que ens plantegem:primer estar-nos uns dies per l'interior del paìs, desprès estar-nos de panxing per les platgetes, per acabar un altre cop entre muntanyetes, verd, volcans i indius menudets, menudets...Ho sentim voliem posar una foto més cultural, peró l'ordenador no vol....

*MarTxes*

Grácies precioses!

2009-07-30T04:41:00.004+02:00

Crec que no cal posar masses paraules... el cos parla, les mans enraonen, les cares juguen...

*TxeIk... més que mai*

Mans rialleres!

2009-07-28T03:40:00.003+02:00

Família... sense paraules...

Ultima setmana a Veneçuela i ja podeu imaginar el que ha passat... lo millor! Sempre diuen que “lo bo se fa esperar” pos bé, si bé no me puc queixar de l'estada per aquestes terres, que m'han cuidat com una filla, com una amiga, com algú especial, esta setmana ja se'n emporta la “palma” i tant sols estem a dilluns...

Després de l'excursió que pensava que superava les meves il·lusions, el dilluns ha estat casi millor, o més! M'han regalat la oportunitat de conèixer la gent del Socieven (Personas Sordociegas de Venezuela), ulls brillants que treballen per fer somriure i millorar la qualitat de vida de les persones sord-cegues. Persones meravelloses que ho donen tot, esperant només oferir una oportunitat més a les persones socialment desconegudes, les sord-cegues.

No sé ni si ho puc descriure, és la sensació que sento dintre d'amor, de felicitat al saber que no se'ls deixa sols, desemparats.

He conegut, avui dilluns, a una nena preciosa de 11 anys, no escolaritzada que fins al dia d'avui no tenia un diagnòstic de la seva situació. Ells viu al estado de Sucre, en un poble allunyat (molt lluny de la capital -Caracas- on s'hi pot trobar algo més d'informació i d'assessorament per a la família) i ha vingut en un viatge de tota la nit, el segon cop que sortia del seu poble, acompanyada per la seva mare que és la casi única amb qui te contacte.

Des del dia d'avui, la mare rebrà un munt d'informació per millorar tant la seva vida, com la de la seva filla. Saber on pot arribar la seva filla, eliminar les discapacitats que no té i les barreres que per desconeixença se li atribueixen. Una nena, no tant petita ja, que amb suport pot donar molt. Molt! Si el seu somriure no és suficient quan pot ajudar, quan pot investigar, quan pot jugar.

No descriuré l'experiéncia perque de veritat que no puc, no és un descriure el que hem fet, és un sentiment que corre per dintre i per les venes.

Per la tarda m'han convidat a anar a una classe de Lengua de Señas Venezolana i he pogut intercanviar, preguntar, dialogar amb els alumnes, les professores i les 4 persones sordes convidades. He rigut molt, perquè ho entenia tot i ells a mi força. M0han dit que xerro molt i molt bé, i jo els he dit “clar..si me equivoco és porque hablo un idioma diferente i ni os enterais!!”
Us deixo un abecedari per a aquells/es que coneixeu una mica la LSC veieu les diferències.

Besitos!!!

Me'n vaig a dormir que demà m'esperen altre cop (i jo ho espero en candeletes) al Socieven!!!

*TxéIk*

Naigüatá!!

2009-07-26T15:57:00.004+02:00

Bones, família!!

Després de dies sense escriure...ja tinc noves que contar!!

Esta setmana hai acabat l'assignatura virtual, hem anat a un festival de curtmetratges de la universitat d'Argentina i he rumbejat amb los meus panitas per aquí...

Divendres era festa, així que ha estat un pont d'aquells que a tothom agraden, llaaargs!!

Pos, mos vam llevar dora per anar a una platja molt txula. Com que les platges estaven a rebentar vam agafar una barqueta que mos va dixar a una caleta molt bonica i solitária (com que no hi havia tendes ni restaurant, la gent no hi va) i vam estar molt a gust!!

Mos vem muntar un txiringuito amb pareos i canyes per refugiar-nos del “lorenzo” que pegava.
Ahir, dissabte per fi vam fer lo que tanta il·lusió me feia... Fer una excursió de debò per l'Ávila.

Concretament vam anar hasta el capdamunt de la serralada que envolta Caracas.

Al no tenir sac de dormir, ni roba d'abric, vam optar per fer una excursió d'anada i retorn al mateix dia. Un puja-baixa. però amb el mateix objectiu, Tocar el Naigüatá i xalar del paisatge i del esforç.

Varem començar a pujar a les 9 llargues, massa tard si, però hi havia vaga de metro i vam estar una eternitat per arribar a les faldes de l'Ávila...

A les 6 a Venezuela se fa fosc, i tampoc teníem lot, així que mos vam posar com a hora límit per fer mitja volta les 2 màxim 3 de la tarda, contant amb la baixada i que no mos podíem quedar a fosques per aquells camins rocosos- selvàtics.

Vam fer el Pico Goering de 2450 metres i vam arribar a los Platos del diablo, de 2690 metres a la hora fixada... a mitja hora quedava el Naigüatá, però apropar-nos significava corre riscos, així que contents vam iniciar el camí de tornada, molt feixuc i agotador, trencador d'ossos i .... horrible!! jejej!! En total 9 hores de caminada i suada... no esta mal. És com fer la Pica d'Estats, però menys estoneta però més bèstia. O jo me faig vella... que també...

Cal dir que jo a la muntanya m'hi sento com a casa, i encara que allí no se faci, me vaig banyar al riu a mi manera, a lo destape global!!! jajaja!!

Me sento molt contenta, pos varem poder gaudir d'un dia de muntanya, i amb ell, el meu anhelat retrobament amb un ésser muntanyenc... Emoció i calidesa...

Platos del Diablo, 2690m

Avui, després de les compres obligades, pos la nevera treu la llengua... tenim previst anar a veure a Gustavo Dudamel, ps fa un concert gratuït i val la pena no perdre-se'l!!!

Dilluns començo a participar en la fundacion personas sordociegas de Caracas, hasta'l dimecres, i dijous i divendres faig de cangur d0un nen de 6 anys, en Richi... cap de setmana també llarg, doncs es demanaran divendres de festa... però això ja ho explicaré quan toqui..

Us estimooooooooo!!

*TxeIk*

A falta de fotografies....canciones!

2009-07-21T03:26:00.002+02:00

Tributo al president... i es seu bon parlar...

**TxeIk**

Ja'n son 28!!!

2009-07-20T16:20:00.007+02:00

Bones Família i Familio!

Només dir-vos que a partir d'este mateix instant haureu de fer un esfors creatiu per imaginar lo que us expliqui...pos no tindré masses fotos per a que us en feu una idea...ja explicaré perqué.

Divendres va ser un dia molt especial, molt llarg joncs va començar tot el dia 16 a les 17'30, doncs a Cat ja era 17 i per tant ja feia anys. Peró no perquè érem a 16... Total que, enguany la Nerea i jo tant sols hem compartit aniversari durant...17hores i mitja, sent el seu aniversari les primeres 6 hores i les darreres 6 tant sols meu... quin liuuuuuuuuuuuu!!

Pos eso, que segons on possigues el sol, és una hora a una altra, un dia o el següent!! Força divertit encara que ens porta a tots de cul! Ai! De pompis que no quiero ser grosera...

Pos eso, quan encara no era el meu cumple però jo ja tenia els 28, es a dir la tarda del 16, vam anar a fer un gelat i després a sopar amb el Rol. I quan marxàvem vam vere que hi havia un festival de cine americà i ens hi vam quedar. Vam vere Harry Potter en V.O.S i la gent reia quant encara jo llegia, quina ràbia!! ajajajj. No vam entendre què collons passava al final... però la peli esta bé.

I al despertar (el dia 17, que no em vaig dormir al cine, que per això esta l'aire acondicionadíssim) van començar el resta de sorpreses... la Mafalda que em deia felicitats i bon dia, una nota preciosa de l'Elena, uns regals encantadors de'l Iknasi -que amb la seua presència no calia res més- i un munt de felicitacions de tots i totes valtros, cada u a la seua manera i per canals diferents!! estupendu vaja, jo emocionada tot lo dia!

El Rol va sortir abans de la feina per anar en mi al Museo de los Niños, una espècie de museu de la ciència dedicat una mica més a infants. I ja'm podeu imaginar, loca perduda tocant-ho tot i passant-m'ho lola (teta)!!!

Per sopar, vam quedar amb l'Elena, la Sil, l'Atila, dos amics més el Rol i jo, i vam menjar a un japo! Me gustaaaaaaaaaaaaa!!! Regalitus i bon rotllo (que es el millor regal) i pa ca casa que el dissabte teníem preparada una gran celebració.

Havíem de fer el Naigüatá, el cim més alt de l'Ávila. De 2765 metres d'alçada. Una caminada d'unes 7 hores de ascens. Pensàvem fer-lo durant el dia 18 si les condicions meteorològiques ens ho permetien, dormir al circ i baixar el dia següent, fent a més el pic Goering de 2470 metres.

Tot preparat vam anar a comprar els últims preparatius, ja sabeu marranades enllaunades tremendament bones a la muntanya ( amanides de llauna, llet condensada, pa, embotit...) pe´ro mentre compràvem algo inesperat va succeir... ens van robar la motxilla amb les meves coses. El sac de dormir, la roba d'abric, la camara fotogràfica, la lot... és a dir: a la merda l'excursió!

Tristos i enrabiats vam tornar cap a casa, pero no ens van deixar desanimar-nos i en una taula rodona davant de l'ordinador, vam veure vi, vam veure un preciós i espellussant truc de màgia i somrients i un poc piripis vam passar la tarda. Junts, i altre cop animats.

Diumenge vam anar a la platja a relaxar-nos i fer del cap de setmana uns dies festius i no de pena.

M'han fotut enlaire el que tanta il·lusió em feia, però no m'han robat lo somriure que és el més apreciat regal que entre tots m'heu fet. Així que...cap problema...

I tornem a ser dilluns, altre cop. Avui examen final de l'assignatura que faig via internete...

Dijous la Silvia te festa 8doncs divendres es festa se veu per aquí) així que la setmana serà curta i algo/quelcom/vaina guaaaaay farem el pont, encara no se el que però... el que se decideixi serà fantàstic!!!!

Bueno família/o, espero que estigueu tots bé i que no us faci massa mandra llegir, pos es el que us puc aportar a partir d'ara!

Molts petons.

**TxeIk**

Xafardera viatgera!

2009-07-13T14:47:00.009+02:00

Per variar, el finde no he parat!! Clar que no!!

Dissabte vam anar al mercat de cátia, ple de cosetes estranyes per a mi. Ells anaven al gra i jo els feia parar a cada cantonada, bocabadada preguntant-los absolutament tot (què és això? perquè es diu així -Culpa de l'Ik-? com es cuina? quin gust te?? etc.) i com una nena amb sabates noves se'm il·luminava el rostre entre tant color!

Fins que de tant pregunta me va tocar tastar... jajajaj!! el problema va ser que ja m'havien respóst, així que ja sabia el que duia "el volátil”, un suc de fruitetes aparent,ment inofensiu....

Peró no cal dir l'ingredient sorpresa que la foto parla per si sola...Després, per la tarda, vam a anar a galipán, un poblet que queda a la vanda de mar de l'Ávila. S'hi pot pujar caminant, peró en gip resulta divertidíssim!!! Necessitava saber com era el poble i respirar muntanyeta!! M'ho imaginava diferent, més poblet, peró la veritat és que la vall és preciosa!! Encara que la gent hi va tant sols per a compar-hi coses, en les paradetes que han posat per als que hi van. Peró sigue com sigue, ja vaig caminar per la muntanyeta mentre la gent hi comprava i comprava.Ahir cap a la platgeta, en una cala que'm recordava les platges del Perelló, de pedra grossa.Tot lo dia (ai! Ara parlant del Perelló hai canviat d'accent)per la mar, amb amics de la Elena. Rient i jugant per l'aigua. Jo amb la joventut fent lo burro i llançant-me de les roques.Bueno i ara ja... preparant lo finde que ve!!! Que promet ser espectacular, pos mano jo!! ajjaja!! No adalantaré esdeveniments, però si me coneixeu bé, sabreu quina en puc estar preparant!!!

Ciau família!! Us estimo molt!!!

No us queixareu: molta foto i poca lletra, com sé qu'us agrada!! ;-)

**TxeIk**

Cámaras,,, ACCIÓN!!

2009-07-11T16:30:00.015+02:00

Aquesta setmana ha estat tranquil.leta en un agetreo de no parar!! És decir: estudepndoOo!

Entre setmana vago pels carrers de Cátia i estudio per casa però... he descobert un parc súper txulo, on poder anar a estudiar, que'm toqui airet i solet, córrer, escoltar música i escriure... és a dir... si em busqueu pels matins.... a casa no'm veureu pas el pèl!!

Dijous, vaig conèixer al papa del Juan, el Juan gran, vam anar a dinar a un lloc molt txulo a la falda del Ávila i vam txerrar molt.

Molt bona gent!

Nere: L'he conegut abans que tu, peró no et preocupis que t'he deixat pels núvols!!!Al menys ho he intentat....

Divendres, vaig quedar ben pronte amb la Silvia per poder participar activa i passivament en el grup de teatre on ella és voluntària. Un grup de teatre on participen 22 nens i nenes des dels 3 anys hasta'ls 15 no escolaritzats de la comunitat, o barri, de Las Mayas. Un barri de Caracas que com tots te moltes mancances socials.

Son chamitos i chamitas (o carajitos/as) que no van a l'escola, i des d'un centre da salud se'ls ofereixen unes mínimes ensenyances que els permetrien, en el cas que els pares i mares reconeguessin la importància de l'escolarització (básicament és per aquest motiu que no hi van, doncs hi ha educació pública i en el sé del barri), ingressar en un centre escolar amb un nivell acceptable.

Alguns dels infants que vaig conèixer l'any vinent aniran a l'escola, doncs els pares, a través de les xarrades informatives del centre, han fet la sol·licitud i han estat acceptats.

Altres no, doncs ja son massa grans o els pares no han fet els passos necessaris o els més còmode dur-los al mateix centre (no és una escola) o senzillament no saben el que pot canviar el futur dels seus fills i filles si reben educació. No és per necessitat de que treballin (encara que alguns ho fan, venent ambulantment o realitzant altres activitats) és per desconeixença.

Vaig poder assistir al últim dia del Centre: la obra final de teatre, l'entrega de diplomes (de reconeixement al esforç, entre d'altres) i d'àlbums de treballs.

Molt contenta i agraïda per la oportunitat de conèixer un projecte tant interessant i veure com alguns nens i nenes que fons aleshores deambulaven pel carrer, han conegut una forma diferent de relacionar-se i altres activitats divertides a banda de "malandrejar".

Moltes gràcies!!!!

L'obra es deia “presente” i remarcava la importància del respecte vers els altres, vers un mateix i vers el planeta.

La veritat, em va fer molt feliç poder participar i posar-hi el meu granet de sorra, encara que em fessis col·locar-me en una rotllana i fer un ritus de presentació, on havíem de cridar ben fort el nostre nom i repetir el dels altres!!! Agraidíssima, de veritat!

-TxéIk-

Guarapitas en el tiempo...

2009-07-06T19:42:00.015+02:00

La cançoneta que tots/es ja coneixeu m'ha penetrat de tal forma que cada lletra he viscut...

Diu: selva, ciudad, será selva?? i és així, Venezuela al complet, és verda tant si s'está a la platja, com a la ciutat, al monte ni en parlem! Del Ávila a choroní, yo me enamoré de ti... (de tu més!)... tambores y aguacateees, guarapitas en el tiempo, tus noches de corazones... siento, canto, canto y siento... hay galipán! Chevere!!

Verd, verd i més verd! verd intens: verd espectacular.

Aigua cristal·lina, transparent com l'aire.

Divendres vam anar cap a Isla Larga, dormint a Patanemo a una posada súper txula i un senyor molt maco que ens va atendre més que bé. Encara que va intentar-me assassinar amb un peaxo machete...però tranquils/es que jo tenia una enorme flor i em vaig defensar!!!

Pel camí vaig vere una "pereza" un bitxu molt semblant a un coala però amb el morro mes llarg i unes ungles en plan tigressa de la noche. Son super lentes i baixen les palmeres a ritmo caribenyo total!! però hiper lentes!! Em vaig quedar flipant amb el bitxo!!

Dissabte vam agafar un bus-barca per anar a Isla larga, una illa deserta on només hi ha mar, bitxitus aquàtics i terrestres. Uns lagartos blaus preciosos que vaig perseguir una estona.

Ens hi vam passat tot lo dia fins que no vaig poder més i la gana me va superar!! Me volen matar de gana!!! Ei però quina enorme i saborosa Foforera (tornem amb la sopa de marisc) me vaig menjar a les 5... buffffff... hasta reventar!

D'allà cap a Villa de cura, que's on viu la família del Rol i on vam celebrar el seu cumple. Al arribar, mitja família piripi, i l'alte mija als cotxes dormint la mona. però traaaaanquis, que quan es van llevar van seguir rumbeando hasta les 12 que li vam cantar l'aniversari feliç i li vam fer molts petons!!!

Això és Guarapita!! Jo volia saber senzillament que era, però aqui no pots obrir la boca sense que et facin tastar el que preguntes... i a més ningú em va voler ajudar, així que... "pa dentro!". La veritat deien que era molt fort, i jo ho vaig notar com un suc de fruitetes amb regustet a algun licor, però fluixet!

Peaxo pastís (boníssim ja adelanto) per 20 i pico persones.... peró me'n van guardar un trosset més per esmorzar!! je je! Va ser la presentació oficial: el Rol em presentava com la seva amiga, i la mare com la promesa.

La família del Rol, que em van tractar súper bé des del primer segón!! Grácies!!

Diumenge, vam anar a San Juan de los Morros, perquè la nena volia, altre cop, vere muntanya.Uns tremendos blocs verds que vam passejar i respirar una estoneta.

I pa'ca Caracas sant tornem-hi! que dilluns les feines els esperen!

No puc acabar sense comentar aquesta foto: quina ràbia, quina impotència veure en mig de txaboles, un anunci de maggi... pobresa i capitalisme... està clar que pel capitalisme (encara que em trobo en un país socialista ?¡?¡?) funcioni, calen molts pobres, que mengin merda i beguin cocacola, que per als rics hi han els bons menjars, els saludables.

TxeIk!

Primera semana rechevere!!

2009-07-03T19:41:00.010+02:00

Seguro que me quedaré corta y no lo explicaré como toca, pero por eso mami, para que me corrijáis y la gente que quiero sepan bien quien es él (y quien es él??) lo escribo en castellano (que ayer me supo mal que Elena dijera “oh! Pero lo escribirá en Catalá y no entenderé...).

Ayer fuimos al cine a ver UP, una película de dibujos súper txula, de la que pone la piel de gallina ( de humano para las gallinas) y que ocurre en gran parte en Venezuela, en el Salto del (p...) Ángel. En las puertas de la gran Sabana. Una película burda de ver!!! Comimos nuestras Cotufas (arto palomiteak... palomitas pues), con su correspondiente cola y rechevere pues!

Si, si, esto es la cola para agarrar nuestras cotufas, que ya bienen uncluidas en el precio de la entrada del cine.

Pero antes, y siguiendo mi tradición...me hice una foto con un señor que se ve que es súper famoso, no aquí sino in the word wordial (jej)!! Me explicaron antes de tomarnos la foto y me pareció muy interesante, pensé que a todos, pero en especial a quin les guste la música (Amanda va por ti, un petit regal musical d'aniversari) le interesaría saber de él.

Es Gustavo Dudamel, un (ahora empieza lo que tienen que corregirme panas!) director de orquesta reconocido mundialmente, por su juventud y su talento. Pero, verga! A mi me impresionó mas todavía lo que hace para los barrios, para los chamitos (niños, jóvenes). Les da la oportunidad de conocer la música y estudiar-la (sin pagar?? supongo) y les deja instrumentos.

A parte, y sin menos relevancia le da a la música que dirige, su particular expresión. Des de música clásica a un mambo, tocando con la banda sinfónica a ritmo caribeño, haciendo sentir a quin escucha, des de casa o los suertudos que pueden ir a verlo, todas las magnitudes de las notas, todas las vibraciones!!

Les dejo aquí, un enlace para que pueden verlo!! como se mueve él y sus jóvenes. Busquen otras melodías, busquen otros lugares ... él siempre llevará la música en la sangre junto al calor tropical.

Tiene muchíssimos premios y reconocimientos en todo el mundo, y es que lo vale!! hasta yo iría a ver música clásica!

Mas información:http://es.wikipedia.org/wiki/Gustavo_Dudamel

Chamo... muy fino!

Y ya puestos: esta semana tranquilita, por Catia, mi barrio y así. Lunes como dije en casa Silvia, me esperaban para celebrar mi llegada, o mi regreso, a lo Venezolano, Arepeando pues. Y me comí un poco mas de lo que me tocaba... que estaban burda de ricas!!! Gracias familia!!! me hacéis sentir como en casa, cerquita de los míos con tanto cariño!

Y ahorita...de aquí un ratito... para Puerto Cabello!! hacia la playa nos iremos, a pasar el fin de semana: celebrar en Maracay el cumple de Rol (es el domingo) y domingo hacer si el tiempo lo permite, una excursión por San Juan de los Morros.

FELICITATS MARIA!! FELICITATS AMANDA!!FELICITATS ROL!!

Us estimoooooOoOooOoo!!

La cabra tira pa'l monte, y el Rol...

2009-06-29T16:08:00.023+02:00

Benvinguda immillorable (bueno... només faltaves... tu)!!

Pel matí, i per fer contenta la senyoreta, vam anar a lo caraquenyo a pujar l'Ávila. des de Quota 1000 hasta'l parador de Sabas Nieves a 1380m. Una caminadeta de 3/4 hora preciosa!! Verda com només aquestes terres saben donar als arbres...

Menjant un gelat de fruites naturals, i saltironejant, clar, com sinó!

Atenció amb aquesta foto...1 dia a Venezuela i ja no poden amb mi!! jaja... :-S

Lo fort és que no em vaig empanar al fer la foto!!!

La feia per la meua últimament obsessió amb les fotos als peus... i per a que se veiés l'altitud de l'excursioneta...

És un no l'abandonis...si us plau!! está boja! ...jajajajaj!!

Per la tarda, i després del obligat perrito caliente, de concentració pro-drets de les persones homosexuals, bisexuals i transsexuals...

Més aviat, diria jo, pro-llibertat sexual general, i per tant per la llibertat de totes les persones i el dret d'escollir lliurement com estimar i sobretot a qui estimar!

Mamacita, que mulata!! Hoye, mi cocoo!! al rico coco, negro!

Problema: si ens feiem una foto amb aquesta donota -jo estic de peu-, o: li tallavam al cap a ella, o en Rol no sortia...solució: pujar-lo a brasos... ajajja!! La gent va riure molt, deien " Burda de chévere!! pero quien es aqui el macho??" i al tanto, que va de canto: que el Rol amb mi pot també heeee!! que va al Gim! Que su habeis pensao!

Seguidament varem anar al Nuevo Circo, una ex plasa de toros recuperada, on ara s'hi fa teatre i altres manifestacions escèniques. 3bolos l'entrada (1euro) i tot el dia d'espectacles de petit format. Vam estar poc rato que jo cada 3 hores haig de menjar!! ajajajaj!! i el jet-lag encara em balla.

Cap a casa a sopar i intentar veure una pel·lícula, tot i que em vaig despistar un moment i quan vaig caure en la conta estava sola i amb la llum apagada! jajaja...Uuups...

Ara començant l'assignatura que faig virtualment. El primer dia de classe i arribo 6 hores tard!!

Aquesta tarda a casa la Sílvia m'espera tota la família per fer una Arepada a lo grande!!

Molts petons!! Uz eztimu! Apüdöpöday!

TxeIk

Ja soc aqui!!!!!!!!!!

2009-06-28T01:58:00.005+02:00

Bueno familia escric com un llamp per dir-vos que ja he arribat!

En dos hores de retard´...{es a dir ja amb ritme caribenyu!! jejejej!!

M'han vingut a buscar tots i cap a la guayra a prendre una fosforera (sopa de marisc amb un enorme cangregu) i uns tostones (cambur -platan- amb formatget i slaseta) rericos!!

Solera verde (birra bona) no n'hi havia, m'he conformat amb una azul (una fluixeta)...

I apa, ara a casa'l Rol, casa meva, relaxant-me una mica ...només una mica que avui a la tarde (collons de dia llarg!) hi ha un tast de vins a la plasa (oblideu les c trencades) miranda! de parranda!

Estic molt bé, vaja!! nervis fora i totes les il.lusions dintre. Tenint-vos presents tot es més senzill!

Ah! no m'han fet mal els timpans, i he anat sola amb dos seients, es a dir, chevere!!!!

Us estimo!

-TxeIk-

Compte enrere!

2009-06-08T10:56:00.002+02:00

Família... això s'acaba.... de fet això comença, més ben dit!

19 dies i ... a volaaaaaaar!! Preparant el que necessito mentalment, xalant amb la gent que restaré dies sense veure i res... a esperar.

UOuouOUoUouOuouO!! EStic nerviosaaa!! Com un flam!! Però molt il·lusionada! Tornar a veure amics/es que t'estimes i t'estimen, no te preu (i mira que em surten cars!!).

Em fa molta il·lusió trobar-me amb la Martutxa a Ecuador, m'hi sento bé amb ella, em fa riure i pensar: la veu de la meva consciència!! Veure-la flipar, emocionar-se i jo amb ella! JOoooOer! Si és que no hagués pogut trobar millor companyia! Marteta: T'estimo mogollón i em ve molt de gust viure aquesta experiència amb tu! Gràcies per deixar-te enredar! :-)

Ara va de bó, que de debó va!

2009-06-03T10:23:00.008+02:00

Bé doncs... oido cocina! marchando una de mangoOooOo!

Bitllets en principi confirmats: per anar a caracas i per tornar des d'equador...uouo! en faltaria un pel mig... tatxan tatxan... Bitllet d'anada i tornada equador-el prat-equador de la marta també confirmaaaaat!

Arribem a Barna el dia 19 d'Agost a les 12 de la nit (es decir, el dia 20 **CUMPLE MARTA!!!**)

Matricula pagada i acceptada per estudiar on-line una assignatura de lliure elecció (si, si, ja sé...com és que des de Venezueling em plantejo estudiar a la UB i estant aqui, ni m'hi apropo?? jeje, és que sota un cocotero, tot és més agradable, inclús estudiar!!).

I pos...que ja estaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! que me piro vampirooo!

L'avió el pillo (que ya empiezo a dejar a un lado la palabra "coger" y me pongo el chip de "agarrar")el dia 27 des de los Madriles, però uns dies abans marxaré de Barna. Per estar-me els últims dies a l'aeroport de Madrizzz mirant-me com van i venen els avions, si s'espatllen, si els cuiden, com funcionen, vigilar el meu i controlar-lo que no marxi sense mi... aquestes coses que se solen fer quan marxes a un lloc.

M'hi estaré, amb una molt més que bona companyia (encara no se qui m'acompanyarà i me dirà adéu a l'aeroport, però fijo que serà la millor companyia que podia haver escollit!)

QUI ES VOL ASSEGURAR A QUE MARXI???

Santa BarbarITAT!!!

2009-05-22T14:00:00.000+02:00

Quin follon!!! por diooooooooooooooooooooooooooooosEROS!!

He hagut de cancelar els vols MarTxeriles ecuatorianos... toca tornar-nos a barallar!! aaaaaaaaarggggggggggg!!! Follons entre agencies i companyies volàtils... aaaaaaaaarg!!

Però...ho aconseguirem! Para cabezonas naltros!

Preparatius a punt!! (?¿?¿)

2009-05-22T13:31:00.006+02:00

Nervis a punt, histerisme a la motxilla, dubtes per parar un tren, cangueli forte i il·lusió intravenosa a la farmaciola... bitllets electrònics en marxa!!!

Comença l'aventuraaaaaaaaaaaah!!! Si, ja ho sé, la meva comença en un més i pico, i la de la Marta en dos mesets...però la compta enrere no te freno.

Passaport, vacunes, visats, targetes, regalus, contactes, guies... Aaaah!! Que si, que si, ens diuen que no és broma Coloma!

Pos bé, informem:

Txeski:Marxo el dia 27 de juny des de los Madriles (és a dir marxaré abans de Barcelona)...

Estaré rumbeando y de tambores sota'ls cocos de Venezuela des d'antonces hasta el dia 1 d'Agost i el dia 2 d'Agost a l'aeroport Simon Bolivar (Caracas) em trobaré en el vol 007 amb la Marta per juntes, prendre el camí rumbo (patrocinador oficial del vol)a Ecuador (si, ja se... Venezuela s'escriu en Ç i Ecuador en Q... però... n'esteu segurs?? jo juraria que el meu pare es deia Josep i no Jose... és legítim canviar el nom a les coses? ).

MarTxes: Ens estarem pels món de'n Gulliver (serem les gegantes del pi) hasta el 18 d'agost + 1 dia de canvi horari. Arribant a el Prat el dia 19 d'agost! Si no ens atura algún fenòmen meterològic, polític, indi (noooooooooo...no ens agraden els indiss!!! nooooooooooo!! on neu a parar! *jiji*)o lo que sigue.

Us donem doncs prou marge de temps per anar confeccionant les pancartes i totes aquelles mandangues que sabeu que odio tant profundament com les rotllanes...i putejar-me només tornar (la enviadia cotxina!)

Besitos penyaaaaaaaaaa!

La maleïda i preciosa Vall

2008-07-01T11:23:00.002+02:00

En veritat no cal que digui res...

Callo i observo, somric mentre una llàgrima, com el riu per la vall, fa el seu recorregut.

Per qui em coneix: no cal que pronuncii res.

Per qui no sap qui soc, ni d'on vinc, només us diré que: l'estimo amb totes les forces de la meva impotència. L'estimo, amb tota la ràbia de la meva pena. L'estimo, amb tota l'alegria dels habitants que la passegen.La sobrevolo, amb la grandiositat del meu record. Amb les plomes de la meva innocent infantesa, amb la cautela de la meva nuesa.

Ahir hi vaig estar, amb una molt millor que bona companyia. Gràcies!

La vam respirar, i escoltar, beure i caminar, suar i riure, cantar i plorar. Amb totes les forces que el record em regala.

No cal dir res...

Avui, lluny d'ella la puc encara palpar.